L’<i>Australopithecus deyiremeda</i>, un ancestre de l’espècie humana descobert a a Etiòpia, era bípede i, alhora, grimpava pels arbres
El 2009, un equip de científics dirigit pel paleoantropòleg Yohannes Haile-Selassie, de la Universitat Estatal d’Arizona (Estats Units), va trobar vuit ossos del peu d’un avantpassat humà en capes de sediments antics al jaciment de Woranso-Mille, a la regió central d’Àfar (Etiòpia). En aquell moment, però, aquelles restes fòssils, conegudes com el peu de Burtele, no es van poder assignar a cap espècie fòssil d’un ancestre humà del continent africà.
El 2009, un equip de científics dirigit pel paleoantropòleg Yohannes Haile-Selassie, de la Universitat Estatal d’Arizona (Estats Units), va trobar vuit ossos del peu d’un avantpassat humà en capes de sediments antics al jaciment de Woranso-Mille, a la regió central d’Àfar (Etiòpia). En aquell moment, però, aquelles restes fòssils, conegudes com el peu de Burtele, no es van poder assignar a cap espècie fòssil d’un ancestre humà del continent africà.
Un treball publicat ara a la revista Nature i dirigit pel mateix Haile-Selassie resol la incògnita: el peu de Burtele pertany a l’espècie Australopithecus deyiremeda, un homínid fòssil descobert fa anys (Nature, 2015) per l’equip d’aquest investigador al mateix jaciment de Woranso-Mille. L’estudi d’aquest peu fòssil, datat fa uns 3,4 milions d’anys, revela que A. deyiremeda era un australopitec que es desplaçava sobre dues extremitats (bipedisme) i que vivia als arbres —ho indica que el dit gros fos prènsil, com el dels ximpanzés—.
En l’equip internacional d’experts destaca el professor Lluís Gibert, de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona, que és l’únic investigador d’una institució europea que signa l’estudi. L’anàlisi de les dades geològiques ha estat decisiva per datar i relacionar aquest peu amb les restes de l’A. deyiremeda.
Un peu fòssil que no podia ser de la Lucy
L’A. deyiremeda és un ancestre humà descobert per l’equip de Haile-Selassie al jaciment de Woranso-Mille (Nature, 2015). Aquest descobriment científic va posar fi a la discussió sobre si l’Australopithecus afarensis —la famosa Lucy descoberta a Etiòpia per Donald Johanson i Yves Coppens el 1974— va coexistir amb altres espècies d’homínids en el pliocè mitjà.
«El jaciment de Woranso-Mille és l’únic lloc en què s’han identificat proves definitives de l’existència de dues espècies d’homínids al mateix temps i a la mateixa zona. Quan vam trobar el peu de Burtele (Nature, 2012), sabíem que era diferent de l’espècie de la Lucy, ben coneguda des de fa anys», relata Yohannes Haile-Selassie, director de l’Institut d’Orígens Humans (IHO) i professor de l’Escola d’Evolució Humana i Canvi Social a Tempe (Estats Units).
Les diferents cares del bipedisme en l’evolució humana
El peu de Burtele és més primitiu que els peus de l’espècie de la Lucy, «una espècie completament bípeda». «Conservava un dit gros oposable, important per escalar, i els dits eren més llargs i flexibles, també adequats per escalar. Però quan l’A. deyiremeda caminava sobre dues extremitats, probablement empenyia el segon dit i no el dit gros, com fem nosaltres, els humans moderns avui dia», indica l’expert.
«No obstant això, en la nostra disciplina no és habitual anomenar una espècie basant-se en elements postcranials (és a dir, per sota del coll). Per tant, esperàvem trobar alguna resta fòssil en una posició superior al coll i en clara associació amb el peu. En concret, les mandíbules i les dents solen ser els elements que s’utilitzen en el reconeixement d’espècies».
La descoberta del peu de Burtele sorprèn encara més que la del fòssil d’Ardipithecus ramidus, un avantpassat homínid primerenc que fa 4,4 milions d’anys encara conservava un dit gros oposable. «Aquest és un moment en què estem constatant que el bipedisme en aquests primers avantpassats humans es presenta sota diverses formes. La idea de trobar indicis en el registre fòssil com el peu de Burtele ens diu que hi havia moltes maneres de caminar sobre dues extremitats quan s’estava a terra. Fins molt més tard, no va haver-hi només una única manera».
Com s’alimentava, aquest australopitec?
En la dieta d’A. deyiremeda abundaven els recursos alimentaris basats en els arbres i els arbustos, segons l’anàlisi isotòpica de vuit de les vint-i-cinc dents trobades al jaciment. La Lucy, al seu torn, ampliava aquest registre amb la ingesta d’herbes tropicals i cítrics.
«Va ser sorprenent que el senyal dels isòtops de carboni fos tan clara i similar a les dades corresponents als homínids més antics Ardipithecus ramidus i Australopithecus anamensis. Em pensava que les diferències entre la dieta de l’A. deyiremeda i l’A. afarensis serien més difícils d’identificar, però les dades isotòpiques confirmen que l’A. deyiremeda no accedia a la mateixa gamma de recursos que l’A. afarensis, que és l’homínid més antic que utilitzava recursos alimentaris basats en herbes», detalla la professora Naomi Levin, de la Universitat de Michigan (Estats Units).
A més de les dents trobades a Burtele, també es va trobar la mandíbula d’un exemplar juvenil de l’espècie A. deyiremeda. «Aquesta mandíbula ja tenia un joc complet de dents de llet, però també presentava moltes dents adultes que es desenvolupaven a la part profunda de la mandíbula òssia», explica Gary Schwartz, de l’Institut d’Orígens Humans i l’Escola d’Evolució Humana i Canvi Social.
Mitjançant la tecnologia d’escaneig microCT d’última generació, l’equip va determinar que la mandíbula pertanyia a un homínid que tenia uns 4,5 anys quan va morir. «En un homínid juvenil d’aquesta edat, vam poder veure traces clares d’una desconnexió en el creixement entre les dents frontals (incisives) i les dents mastegadores posteriors (molars), de manera molt semblant a com es veu en els simis vius i en altres australopitecs primerencs, com l’espècie de la Lucy», apunta Schwartz.
«El més sorprenent va ser descobrir que aquests primers australopitecs són notablement similars en la manera com van créixer, tot i el nostre coneixement sobre la diversitat d’aquestes primeres espècies d’australopitecs en dimensions, dieta, locomoció i anatomia».
Conèixer el passat per entendre el present i preveure el futur
Saber com es movien aquests antics avantpassats i què menjaven proporciona als científics nous coneixements sobre com les espècies van coexistir sense que una empenyés l’altra a l’extinció. «Tota aquesta recerca per entendre els ecosistemes de fa milions d’anys no la fem només per curiositat o per esbrinar d’on venim», defensa Haile-Selassie. «Volem aprendre sobre el nostre present i, també, preveure què podria passar en el futur».
«Si no entenem el nostre passat, no podem entendre completament el present ni preveure el futur. El que va passar en el passat veiem com torna a passar», explica. «En molts sentits, el canvi climàtic que veiem avui va passar moltes vegades durant l’època de la Lucy i l’A. deyiremeda. El que aprenem d’aquella època podria ajudar-nos a mitigar algunes de les pitjors conseqüències del canvi climàtic actual», conclou Haile-Selassie.
Article de referència:
Haile-Selassie, Yohannes et al. «New finds shed light on diet and locomotion in Australopithecus deyiremeda». Nature, novembre de 2025. DOI: 10.1038/s41586-025-09714-4.
Galeria multimèdia
L'investigador Yohannes Haile-Selassie i part del seu equip durant el treball de camp. Crèdit: Dale Omori
Els experts Yohannes Haile-Selassie i Lluís Gibert.
El famós peu de Burtele amb tots els seus components anatòmics. Crèdit: Yohannes Haile-Selassie.
