Amparo Sard: «És per veure la cara dels alumnes que val la pena impartir classes»

1.    Què ha significat, aquest premi?

Quan treballes en alguna cosa que gaudeixes, et costa posar-te límits de temps i esforç. Els artistes comencem la nostra carrera vivint de lʼaire, no hi ha més recompensa que el plaer de crear i el que això implica, restablir la calma treballant. Quan entres al mercat, segueixes, encara que dʼuna altra manera.

Amb la docència passa el mateix: hi ha molt dʼesforç al darrere, però veure la cara dels alumnes, descobrir com els canvia la mirada quan sʼadonen de com funciona el mecanisme de la creativitat i del que són capaços de fer per si mateixos, és realment pel que val la pena continuar impartint classes.

Aquest premi suposa un reconeixement al sobreesforç dels que ens dediquem a lʼart en qualsevol de les seves facetes.

2.    Quins projectes esteu preparant?

Ara comença la temporada de fires dʼart. La setmana que ve viatjo a Alemanya, a la fira Art Cologne amb les galeries Anita Beckers de Frankfurt i Kornfeld de Berlín. Al gener toca Art Rotterdam i Art Chicago; al febrer, ARCO Madrid, i a lʼabril, lʼArte Fiera de Bolonya. A partir del maig, comencen les exposicions individuals: a la galeria alemanya Kornfeld, a la italiana Paola Verrengia, amb la qual fa més de 24 anys que treballo, etc.

3.    Com viviu la tasca doble de docent i, alhora, artista?

Soc força organitzada, però hi ajuda que en la carrera artística i docent arriba un moment en què tot sʼuneix i una faceta ajuda lʼaltra, es complementen. Per exemple, en la meva propera estada a la fira de Colònia, a la qual assisteixo per exposar obres, al mateix temps la fira mʼha convidat a fer una xerrada amb la Dra. Johanna Reich, de la Universitat de Colònia, per parlar sobre els nous fluxos tecnològics en lʼart.

També la darrera conferència en què vaig participar a la Casa de América, a Madrid, o a la Universitat Autònoma de Mèxic amb la col·laboració de la UNESCO, van ser arran de crear la primera obra NFT hàptica del món, produïda gràcies a la col·laboració amb els investigadors de lʼEscola Universitària ADEMA - UIB. LʼNFT sʼhavia presentat al públic abans, a la fira ARCO.

Totes aquestes sinergies fan que, en aquests moments, tinguem en marxa diversos projectes de col·laboració amb el Columbia College de Chicago, la Universitat dʼArts de Londres i la Universitat de Milà, entre dʼaltres.

4.    Com definiríeu la vostra obra? Heu realitzat obres tant de gran format com de petit format, i amb una gran varietat de materials.

La vida de lʼartista és una recerca constant entre lʼentorn i un mateix, es tracta dʼanalitzar les connexions existents entre creació artística i el desenvolupament de la identitat. Quan comences la carrera artística, el propi cos és la referència més propera per crear tota mena dʼequacions que ens permetin transmetre les mateixes emocions que sentim en el procés creatiu. De vegades, a mesura que passa el temps i així la nostra comprensió, sortim de lʼespai intersticial i les nostres inquietuds esdevenen més globals. Aquest ha estat el meu cas. Però el cos humà sempre acaba sent la referència final de tota anàlisi, encara que estigui parlant dels desastres ecològics en una obra que pot estar més a prop de lʼabstracció, com Trencant el mar, exposada al Conde Duque de Madrid. La reflexió ens diu que som egoistes i que ens dirigim a un suïcidi col·lectiu.

Avui dia, els materials i les seves reaccions són especialment rellevants a lʼhora dʼentendre una obra dʼart, aconsegueixen transmetre gairebé més que les imatges amb una narrativa determinada. Qualsevol canvi, modificació o deformitat dʼuna imatge fa més present la matèria dʼaquesta imatge degradada. La memòria és molt necessària en aquest procés, un procés que resumeix com funciona avui la transmissió de veritat i transcendència. Tots aquests materials no només em serveixen per poder formalitzar les obres amb unes necessitats específiques com la mida, la lleugeresa, la complexitat, etc., sinó que mʼajuden a aportar-hi la metàfora o la poètica necessària per arribar o fer arribar a conclusions.

5.    Cap on creieu que evoluciona, lʼensenyament de les belles arts?

Quan examinem la deriva que està prenent la imatge en lʼart contemporani, ens adonem que la reacció que tenim davant dʼuna obra dʼart ha canviat. No només per lliscaments generals que sʼhan produït en lʼart durant les últimes dècades (com ara les noves intervencions sobre lʼespai, les diferents construccions de la visió o les definicions ampliades de lʼart), sinó que també hi han contribuït temes específics de les necessitats socioculturals, en una societat de la informació i la nova estètica de la visió present en la imatge en moviment, la multimedialitat, interactivitat i la telepresència en temps real.

Fa uns anys, vaig començar a preguntar-me on és lʼànima del que es presenta avui davant dels nostres ulls, quan estem sotmesos a tanta complexitat. Sabem que les tecnologies ens enganyen, i podríem pensar que aquesta confusió desenfoca la nostra consciència. Però les imatges, encara que incertes, continuen «movent-nos» com abans.

Si analitzem densament les causes tecnològiques, que fins ara han servit per donar base i explicació a la idea dramàtica de la velocitat, veiem que en realitat apareix un factor relacionat amb la tensió sorgida a les imatges que fem servir avui. Fem servir imatges que creen tensió, una tensió generalment creada per un buit dʼinformació que serveix per maquillar una altra realitat. Es tracta dʼuna banda dʼimatges eficients que recorren a despertar la intuïció per fer-nos «sentir» més i més ràpidament.

Dʼaltra banda, estem davant dʼun creixent desaferrament amb lʼentorn en tots els sentits. Per això es tracta de trobar una metodologia en què la pràctica i la col·laboració siguin importants per unir diferents coneixements i disciplines. Evolucionarem cap a adaptar-nos a la cultura veloç i del maneig de la informació trossejada. Els projectes STEAM defineixen molt bé aquest futur: la metodologia que uneix ciències i arts en projectes col·laboratius. En la societat de la informació en què estem, ja no és tan important a quanta informació tenim accés, sinó el que som capaços de fer amb aquesta informació. Un canvi de paradigma que implica preparar els estudiants per enfrontar-se, amb els recursos i les eines necessaris, a un futur encara per definir. Però el que sí que sabem és que serà necessària una alta capacitat dʼadaptació i flexibilitat.