La ciència s’encomana
«Veure que hi ha dones científiques al teu voltant, potser a la família o en el veïnat, i conèixer-les de prop, és una manera de visualitzar que no hi ha una barrera de gènere, que la ciència és accessible a tothom que li agradi i que se’n pot gaudir molt». Així ho afirma la delegada del rector per a la divulgació científica, Gemma Marfany.
Amb motiu del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, que la Universitat de Barcelona commemora amb nombroses activitats, hem parlat sobre aquestes qüestions amb dues dones que viuen i comparteixen la recerca en l’àmbit més proper: la família. Són la catedràtica de Bioquímica i Biologia Molecular i investigadora de l’Institut de Biomedicina de la UB Marta Giralt, que fa molts anys que treballa en metabolisme energètic i en el funcionament del teixit adipós, i la seva filla Palmira Llorens, estudiant del programa de doctorat en Genètica de la UB, que investiga els processos que regulen la regeneració dels teixits de diversos òrgans.
«Veure que hi ha dones científiques al teu voltant, potser a la família o en el veïnat, i conèixer-les de prop, és una manera de visualitzar que no hi ha una barrera de gènere, que la ciència és accessible a tothom que li agradi i que se’n pot gaudir molt». Així ho afirma la delegada del rector per a la divulgació científica, Gemma Marfany.
Amb motiu del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, que la Universitat de Barcelona commemora amb nombroses activitats, hem parlat sobre aquestes qüestions amb dues dones que viuen i comparteixen la recerca en l’àmbit més proper: la família. Són la catedràtica de Bioquímica i Biologia Molecular i investigadora de l’Institut de Biomedicina de la UB Marta Giralt, que fa molts anys que treballa en metabolisme energètic i en el funcionament del teixit adipós, i la seva filla Palmira Llorens, estudiant del programa de doctorat en Genètica de la UB, que investiga els processos que regulen la regeneració dels teixits de diversos òrgans.
Ciència dins i fora de la família
Marta Giralt: Recordo la meva àvia com una persona forta, que sempre em deia que el que ha de fer una dona és estudiar. I és el que ella va fer. Estem parlant d’una persona que va estudiar durant la República. Aquest afany d’estudiar el vaig veure, també, en la meva mare, que va estudiar Farmàcia, com la meva àvia. En el meu cas, vaig decidir que em volia dedicar més a la recerca. Volia saber el perquè de les coses
A la Facultat de Biologia, quan estudiava, la majoria de professorat eren homes, però ja hi havia algun referent de dona molt important. Recordo moltíssim les classes de genètica de la Roser González, la seva implicació i com ens motivava. La recordo donant classes embarassada. També cal destacar la mentoria històrica de la Mercè Durfort en aquesta facultat.
Palmira Llorens: Sempre he vist la meva mare molt contenta i orgullosa del que fa. Sí que veig que, per a ella, treballar no és només una obligació per portar diners a casa, sinó que realment gaudeix del que fa.
D’altra banda, a sisè de primària ens van ensenyar els cromosomes i vaig arribar a casa entusiasmada. Més enllà del que em podien explicar a casa, a l’escola també ho vaig viure intensament. Recordo que ens van fer una xerrada sobre cèl·lules mare i ho vaig trobar fascinant. És cert que tots els dubtes que he tingut els he pogut preguntar a la meva mare i això fa que, al final, et motivis més. No crec que això m’hagi determinat, però sí que m’ha ajudat.
Durant la carrera jo sí que vaig tenir moltes professores. De fet, la meva directora de tesi, Montserrat Corominas, la tinc molt present com a professora perquè ens va ensenyar biologia del càncer. Però el que més em va agradar d’ella, ja des d’un principi, és que en lloc de fer una classe amb un PowerPoint i fer-nos memoritzar la informació, ens feia pensar. Sempre ens obligava a fer un pas més. Ara que hi penso, les professores ens engrescaven més a pensar i a anar una mica més enllà. No estaven tan obsessionades perquè ho memoritzéssim tot, com altres professors.
Dificultats i suports
Marta Giralt: Hi ha un company que diu que «la nostra feina és com anar en bicicleta: si pares de pedalejar, caus». Aquí disposem de molts menys mitjans que en molts altres països europeus, i tot és molt competitiu. Als científics se’ns avalua moltíssim segons la nostra productivitat, i clar, hi ha l’etapa de la maternitat, que realment es fa molt difícil. T’estàs consolidant com a científica, però tens la família i has de conciliar-ho tot. Tens sempre aquesta sensació de culpabilitat, de no arribar a tot, de no poder anar cada dia a buscar els fills a escola, de ser la mare que no fa el pastís d’aniversari perquè no tens temps… Tot i que a casa, com en el cas d’altres companys, no crec que puguin dir que hi havia gaire diferència en el dia a dia de la gestió domèstica entre el meu marit i jo. Això hi ajuda moltíssim, però no necessàriament tothom té aquesta facilitat i un entorn amb tant de suport. Crec que és el moment en què hi ha una quantitat considerable de persones que abandonen. Majoritàriament són dones, però en aquests moments també veig que hi ha homes que diuen que la pressió és excessiva.
Palmira Llorens: Quan vaig començar a fer el doctorat, em va formar una postdoc, la Paula Climent. Crec que tant a ella com a mi ens agradava moltíssim treballar juntes; ens dividíem la feina i així avançàvem més. És un model que amb ella va funcionar perfectament, però que amb altres companys de laboratori no flueix tant. Des que la Paula va marxar del grup, estic envoltada d’homes i no és el mateix. Em sap molt greu, perquè són amics meus, però la col·laboració i la sororitat, si vols dir-ne així, no hi és, amb ells.
Marta Giralt: L’entorn continua sent molt masculí, en algunes coses. A vegades tens la sensació que, on hi ha poder, hi ha un home, i on hi ha feina per fer, hi ha una dona. Jo sempre reflexiono força sobre el fet que, en projectes científics, la dona no «es ven» tant. En general, l’home és molt més agosarat, quan et ven un projecte. Crec que les dones analitzem les coses i som molt més prudents. Ets molt més conscient de quines febleses té el projecte, et situes molt més en un context, avalues molt més el que estan fent altres laboratoris… L’home no s’ho planteja, tot això. Per això moltes vegades, quan avalues per concedir premis o beques , pel que sigui, et quedes amb la sensació que el projecte de l’home és molt més sòlid. I això en ciència és fonamental. Això, a vegades, es trasllada a la facultat i a la docència. Hi ha estudis que revelen que si uns mateixos apunts, idèntics, els presenta un professor, l’estudiant els valora molt més que si els presenta una professora.
El futur
Marta Giralt: Cal pensar en positiu. Ara a Biologia tenim una degana, jo soc directora de departament… I, com deia la Palmira, crec que hi ha molta sororitat, entre les dones. Cal canviar la manera de fer les coses i intentar treballar en positiu. Per exemple, no convocar les reunions a les vuit del matí perquè la gent ha de poder portar les criatures a l’escola.
D’altra banda, aquí tota la carrera científica es basa a ser l’investigador principal. I si no ho ets, sembla que no hagin d’estabilitzar el teu lloc de treball, que no t’hagin de donar una plaça. La ciència s’hauria de basar en equips de recerca. Hi ha gent boníssima, molt ben formada, que és al laboratori, però a aquest col·lectiu no se’l reconeix.
Palmira Llorens: És complicat. A mesura que vaig fent el doctorat, m’adono que realment m’apassiona la recerca: m’agrada llegir papers i portar un projecte, m’agrada que cada dia sigui diferent… D’altra banda, és molt dur. D’entre totes les meves amigues soc, amb molta diferència, la més mal pagada, però en canvi soc la que s’ha format més. Al meu voltant, al departament, hi ha noies que estan fent el postdoc, dones que gestionen la maternitat… i veig que realment s’ho passen malament. Aquesta competició constant, aquest sobreviure, que no és pas viure, és complicat. Jo això no ho vull. Vull fer aquesta feina, perquè m’agrada, però en unes condicions bones i normals.
La UB treballa perquè cada vegada les dones tinguin menys dificultats afegides a l’hora d’emprendre una carrera investigadora. En el marc del III Pla d’igualtat, «hi ha diverses iniciatives per posar en relleu la figura de dones científiques; s’atorga, per exemple, el Premi Rosalind Franklin al millor treball final de màster amb perspectiva gènere, i s’impulsa que en la bibliografia dels plans docents hi figurin autores de referència», explica la vicerectora d’Igualtat i Gènere, Montserrat Puig. Com cada any, aquest web recull tot el ventall d’activitats organitzades amb motiu del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, que se celebra l’11 de febrer.