José María Mena: «L'honestedat professional, avantposant el que és just enfront del que és lucratiu, és inseparable d'un ús digne de l'eina del dret»

«La docència universitària em va permetre aportar a l’activitat pràctica diària una perspectiva teòrica i distant, sempre necessària»
«La docència universitària em va permetre aportar a l’activitat pràctica diària una perspectiva teòrica i distant, sempre necessària»
(22/11/2010)

José María Mena va ingressar en la carrera fiscal el 1964. Va exercir la seva funció a Tenerife, Lleida i Barcelona, compatibilitzant-la amb la docència universitària. Va ser fiscal antidroga de Barcelona, i més tard, fiscal en cap de Catalunya, des del 1996 fins que es va jubilar, el 2006.
Va participar en la constitució de Justícia Democràtica, i posteriorment, en lʼAssociació de Fiscals i la Unió Progressista de Fiscals, així com en lʼentitat internacional Magistrats Europeus per la Democràcia i les Llibertats. Actualment és president de lʼAssociació Catalana de Juristes Demòcrates. El 2010 li ha estat concedida la Creu de Sant Jordi. Acaba de publicar De oficio, fiscal, un llibre en què analitza què significa ser fiscal avui i que va presentar en un acte a la Universitat de Barcelona.

«La docència universitària em va permetre aportar a l’activitat pràctica diària una perspectiva teòrica i distant, sempre necessària»
«La docència universitària em va permetre aportar a l’activitat pràctica diària una perspectiva teòrica i distant, sempre necessària»
22/11/2010

José María Mena va ingressar en la carrera fiscal el 1964. Va exercir la seva funció a Tenerife, Lleida i Barcelona, compatibilitzant-la amb la docència universitària. Va ser fiscal antidroga de Barcelona, i més tard, fiscal en cap de Catalunya, des del 1996 fins que es va jubilar, el 2006.
Va participar en la constitució de Justícia Democràtica, i posteriorment, en lʼAssociació de Fiscals i la Unió Progressista de Fiscals, així com en lʼentitat internacional Magistrats Europeus per la Democràcia i les Llibertats. Actualment és president de lʼAssociació Catalana de Juristes Demòcrates. El 2010 li ha estat concedida la Creu de Sant Jordi. Acaba de publicar De oficio, fiscal, un llibre en què analitza què significa ser fiscal avui i que va presentar en un acte a la Universitat de Barcelona.

Vostè ha compaginat la seva feina com a fiscal amb la docència universitària. Què li ha aportat el contacte amb el món universitari en lʼexercici diari de la seva professió?

La meva activitat docent va començar a la Facultat de Dret de la Universitat de La Laguna (Tenerife) el 1964, després de guanyar un concurs oposició per a una plaça que crec que es deia dʼadjunt de Dret Penal. Quan vaig arribar a Barcelona em vaig integrar, com a professor ajudant, en la càtedra de Dret Penal del professor Pérez Vitoria, mort recentment. La llei permet als jutges i fiscals la compatibilitat en determinats casos. Vaig continuar compatibilitzant la docència i lʼexercici professional fins que mʼho va impedir la intensitat de la feina, en ser nomenat tinent fiscal, que és el sotscap de la fiscalia.La docència universitària em va permetre aportar a lʼactivitat pràctica diària una perspectiva teòrica i distant, sempre necessària. A més, mʼexigia un estudi dogmàtic constant, complement indispensable de la preparació teòrica. És com la gimnàstica per a un esportista. El tracte amb els professors aliens a la pràctica judicial —especialment crítics amb aquesta— era un esperó necessari, encara que de vegades incòmode. El tracte amb els joves alumnes afegia frescor a lʼexperiència. En els temps de la dictadura tot això estava immers en lʼexcepcionalitat (que ens semblava normalitat) de les restriccions de drets.

Ha tingut ocasió de tenir contacte amb les noves generacions de juristes i de professionals del dret? Quin consell donaria a un jove que estigui començant la carrera de Dret?

La meva relació amb les noves generacions de professionals del dret es redueix a la que he tingut amb els joves fiscals, relativament dificultada —fins i tot contra la meva voluntat— perquè jo nʼera el cap, i perquè per lʼedat podia ser més que el seu pare. La seva preparació és excel·lent, en general, i la seva perspectiva cultural, cívica i ideològica és, en línies generals, difusament liberal i escassament compromesa.
No considero convenient donar consells, sobretot perquè és consubstancial a la joventut desatendreʼls. Si algú, no obstant això, mʼhagués de fer cas, li diria que hi ha dues coses que sʼhan de complir: la preparació tècnica professional ha de ser constant i òptima. Lʼhonestedat professional, avantposant allò que és just enfront del que és lucratiu, és inseparable dʼun ús digne de lʼeina del dret.

Quin tipus de mesures concretes podrien ser les més efectives per evitar un ús interessat de la justícia, com és ara la judicialització de la política?

Per eradicar la patologia de la judicialització de la política la primera cosa que fa falta és que la política incrementi els seus nivells dʼhonestedat. I que sʼabandoni lʼús interessat dels tribunals, lloant-los quan són favorables, i injuriant-los quan són desfavorables, la qual cosa fa tothom, dʼun color polític o del contrari.
Sempre hi haurà en lʼadministració de justícia encerts i desencerts, i fins i tot conductes irregulars, potser delictives i tot. I sempre sʼha de conservar el dret a la crítica, fins i tot si és desencertada. Però la major part de les instrumentalitzacions i crítiques es refereixen a actuacions correctes dels tribunals, desfavorables, utilitzades, interpretades i valorades per aquells que, tenint poder, se senten incomodats per aquestes actuacions.

En el seu llibre diu que «els tribunals no han estat a Espanya un instrument positiu en lʼeradicació primerenca de la corrupció política nascuda de la democràcia». Creu que la situació ha canviat i sí que ho són ara?

En els últims vint anys sʼha millorat en la voluntat de perseguir la corrupció política, i en la capacitat tècnica de fer-ho, tant per reprimir-la com per prevenir-la. A Catalunya, després dʼun periple parlamentari simptomàticament lent, sʼha instituït lʼOficina Antifrau, que ja té un gran prestigi internacional, i hauria de ser un exemple per a la resta dʼEspanya.
La Fiscalia Anticorrupció, que va bastir Jiménez Villarejo, està sent un instrument bàsic en la persecució penal de la delinqüència lligada a la corrupció política. No obstant això, els dolents són sempre més que els bons. No hem de llançar les campanes al vol.

La seva successora en el càrrec, la fiscal superior de Catalunya, Teresa Compte, ens va dir en una entrevista per a la revista de la Universitat que «el tracte que dóna la justícia a la víctima és una assignatura pendent». Està dʼacord amb aquesta afirmació?

Estic dʼacord en la valoració de les víctimes com a assignatura pendent. Fins i tot la mateixa actuació dels tribunals produeix una segona victimització que se suma a la que produeix el delicte. Això no es resol només amb més diners, encara que fan falta per a aquesta atenció. Cal, a més, un esforç, col·lectiu i individual, dʼhumanització en el tracte personal i processal envers les persones que es troben en una situació psicològica o social excepcional de fragilitat a causa de lʼagressió del delinqüent.