L’edat d’or de la traducció catalana

Report | Culture
(20/09/2022)
La literatura catalana té una llarga tradició de traduccions d’obres d’altres literatures, tant les clàssiques i canòniques com les més minoritàries o desconegudes. Des que ja el 1429 el poeta Andreu Febrer traduí al català la Divina comèdia de Dant, en la literatura catalana no s’ha deixat de traduir, la qual cosa també és una manera d’incorporar a la literatura pròpia les obres i veus d’autors d’altres llengües i cultures.
Report | Culture
20/09/2022
La literatura catalana té una llarga tradició de traduccions d’obres d’altres literatures, tant les clàssiques i canòniques com les més minoritàries o desconegudes. Des que ja el 1429 el poeta Andreu Febrer traduí al català la Divina comèdia de Dant, en la literatura catalana no s’ha deixat de traduir, la qual cosa també és una manera d’incorporar a la literatura pròpia les obres i veus d’autors d’altres llengües i cultures.

La UB, i particularment la Facultat de Filologia i Comunicació, atresora un grup de professors —que en molts casos també són autors — que compaginen la tasca docent i investigadora amb la de traductors. En aquesta ocasió hem parlat amb tres d’ells: la professora de grec clàssic Montserrat Camps, el professor d’estudis gallecs i portuguesos Pere Comellas i la professora de literatura hispànica Gemma Gorga.

Montserrat Camps, traductora d’obres clàssiques com la de Plató (Diàlegs: Les Llei_s, 2013, 2015, 2022), de Simeó el Nou Teòleg (2003) o Romà el Melode (2005), ha traduït _Ascesi (2008) del poeta grec contemporani Nikos Kazantzakis, i en els darrers anys amb emprès la tasca de traduir l’obra de l’autor suec d’origen grec Theodor Kallifatides, escriptor que constitueix un bon exemple del transvasament cultural que comporta cada traducció. D’ell, Camps ha traduït Una altra vida, encara (2020), Mares i fills (2020), El passat no és un somni (2021) i Timandra (2022). «El que em va motivar a traduir Kallifatides —ens explica— fou l’encàrrec que em va fer l’editorial, per recomanació d’un bon amic comú, i a partir del primer llibre m’ha agradat dedicar-me a aquest autor, una persona molt amable i de textos ben agradables de traduir». Sobre les motivacions que pot tenir una especialista en grec clàssic per traduir contemporanis, Camps explica que, tradicionalment, el professorat de grec clàssic s’ha interessat també pel grec modern: «La llengua grega és una de sola, des del segle viii aC fins avui dia, evidentment amb les seves transformacions i la seva evolució al llarg de la història. És cert que molts ens especialitzem en algun dels moments de la llengua, com ara l’època clàssica, l’època bizantina, o l’època actual, però no és estrany trobar professorat que conegui bé el grec modern». En aquest sentit, Camps ens demostra la llarga tradició de la Universitat pel que fa als estudis clàssics: «A la UB, el primer que s’hi dedicà fou Josep Alsina; després, Eudald Solà i també Carles Miralles, amb qui vaig tenir el plaer de compartir una antologia poètica en traducció, tots tres ja traspassats. Després l’ensenyament del grec modern ha anat a càrrec del filòleg i bizantinista Dr. Ernest Marcos, però també hem fet incursions en la literatura grega actual altres professors de la secció, com jo mateixa. Una part de la nostra tasca és manifestar la continuïtat entre el passat i el present».

La seva reflexió sobre la traducció és que «serveix per eixamplar la biblioteca de lectura. Ens permet obrir-nos a totes les literatures del món. La traducció també és literatura perquè és escriptura creativa, perquè el traductor aporta la interpretació i la lectura que fa del text que tradueix. Per tant, la nostra literatura es nodreix de les obres que han creat els escriptors en català i també de les obres que han traduït els traductors, i que, per tant, es poden llegir en català i són assequibles per a tothom. És tan important crear literatura en català com tenir la possibilitat de llegir literatura universal en català, i en això tenim molt bona tradició».

Pere Comellas tradueix literatura del portuguès i del gallec. Va ser distingit amb el V Premi de Traducció Giovanni Pontiero, l’any 2005, per la traducció de la novel·la capverdiana Chiquinho, de Baltasar Lopes. També ha traduït diversos autors lusòfons, com ara Eça de Queirós, Fernando Pessoa, Moacyr Scliar, Bernardo Kucinski, Baltasar Lopes, José Eduardo Agualusa, Paulina Chiziane o Gonçalo M. Tavares, així com alguns autors gallecs, entre els quals hi ha Agustín Fernández Paz o Teresa Moure.

La fascinació pels autors galaicoportuguesos li ve de lluny, «fa molts anys, vaig llegir la traducció catalana de la novel·la de l’autor brasiler João Guimarães Rosa Grande Sertão: Veredas, feta per Xavier Pàmies, i em va fascinar. En aquella època tenia pensat estudiar lletres, i la lectura em va fer acabar de decidir pel portuguès. Des d’aleshores també tinc per objectiu arribar a ser un traductor tan bo com en Pàmies. Potser algun dia…», ironitza. Assegura que «les literatures en gallec i portuguès no tenen res més rellevant que la catalana, cada literatura es compon d’obres fins a cert punt úniques i fins a cert punt emparentades. Cada literatura del món ha donat grandíssimes obres, però el problema és que la majoria de traduccions es concentren en un grapadet de llengües, que es troben a molta distància de la segona, l’anglès». I posa un parell d’exemples punyents: «João Guimarães Rosa, no és gaire conegut, tot i tenir una obra tan sofisticada i innovadora com Joyce. I Rubem Fonseca, n’estic convençut; si fos anglosaxó, el coneixeria tothom». La seva panoràmica sobre el món literari lusòfon és fascinant; «Clarice Lispector, per exemple, és una grandíssima autora, molt potent, però no sempre tens la disposició per llegir-la, demana un cert esforç. El mateix passa amb António Lobo Antunes, que té novel·les que gairebé fan mal de tan intenses (ell mateix ha dit alguna vegada que les seves obres ens emmalalteixen, que, un cop llegides, te n’has de guarir). I després hi ha autors que et transmeten alegria i que devores, com Jorge Amado, José Eduardo Agualusa, o Patricia Melo, tot i que puguin tocar temes molt amargs. El mateix Saramago de vegades t’arrossega amb les seves històries, però altres vegades demana que el degustis amb més calma. Un Mia Couto et fa jugar amb les paraules, però també te l’has de prendre a poc a poc. I Alberto Mussa és una delícia».

«La traducció serveix per eixamplar la biblioteca de lectura. Ens permet obrir-nos a totes les literatures del món»

Gemma Gorga, poeta reconeguda amb premis com el Rosa Leveroni per Ocellania (1996), el Miquel de Palol per Llibre dels minuts (2005) o el Premi de la Crítica Catalana de Poesia per Mur (2016), també ha rebut reconeixements per la seva feina com a traductora de l’obra del poeta indi en llengua anglesa Dilip Chitre (Premi Jordi Domènech i Premi Cavall Verd-Rafel Jaume per la traducció de Vint esmorzars cap a la mort, el 2013), un dels escriptors i crítics més reconeguts que van emergir a l’Índia després de la independència. Malgrat la seva trajectòria com a creadora, no es considera a si mateixa una traductora professional, «només em llanço a traduir quan sento una afinitat molt especial amb l’escriptura d’un determinat poeta. Entre altres motius, perquè sé que la traducció implicarà, al llarg dels mesos o dels anys que duri, una impregnació de la meva persona —i, per tant, també de la meva escriptura —. Crec que hi ha d’haver per part del traductor una actitud de rendició [GRS1] [JH2] gairebé incondicional, d’obertura a un llenguatge i a un món nous. Al final, no només l’escriptura es torna deutora del que hem traduït; la persona sencera en surt transformada». Per Gorga, «la traducció és una de les millors escoles d’escriptura: durant un temps, tenim el privilegi d’entrar en el taller de poetes que en saben molt i veure com han resolt qüestions complicades». I concretament, allò que és específic de la traducció de la poesia «és una atenció màxima, gairebé obsessiva, a totes les dimensions del llenguatge: no només al significat —evidentment—, sinó també a la sonoritat, a les connotacions amagades, al to implícit, a les ironies, al ritme…, és a dir, una sèrie d’elements molt escàpols. Per això crec que és una tasca d’orfebreria, on cal actuar amb extrema delicadesa perquè la traducció no es trenqui».

A part d’aquests tres professors, no volem deixar passar l’ocasió d’esmentar altres docents de la UB que també han estat, i són, traductors reconeguts i premiats.

Miquel Cabal, professor del Departament de Llengües i Literatures Modernes i d’Estudis Anglesos, que enguany ha rebut el Premi Ciutat de Barcelona per la traducció de Crim i càstig de Fiodor Dostoievski. La UB té també una bona tradició pel que fa a la traducció de la literatura eslava gràcies als professors emèrits de literatura russa: d’una banda, Helena Vidal, traductora de Lev Tolstoi, Alexandr Puixkin i Maxim Gorki, entre altres autors, i que va ser la primera professora de rus a la UB i va impulsar tots els estudis en aquest àmbit; de l’altra, Ricard San Vicente, que ha traduït l’obra de Lev Tolstoi, Mikhaïl Zósxenko i Varlam Xalàmov, i és el responsable de la traducció a l’espanyol de Voces de Chernobil, de la premi Nobel (2015) Svetlana Aleksiévitx així com també a Ivan Garcia, que ha traduït Lev Tolstoi i els Diarios 1970-1986_del cineasta Andrei Tarkovski. La professora Valèria Gaillard, traductora dels primers tres volums d’_A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. El flamant catedràtic emèrit de llengua catalana Josep Murgades ha traduït narrativa i teatre de l’autor austríac Thomas Bernhard, Johann Wolfgang von Goethe, Hermann Hesse, Thomas Mann i Franz Kafka. També en l’àmbit de les literatures germàniques, cal destacar la feina de la catedràtica emèrita Marisa Siguan, que ha traduït l’anònim del romanticisme alemany Las vigilias de Bonaventura, i diverses obres del supervivent de l’Holocaust Jean Améry (pseudònim de Hans Maier). Pel que fa als clàssics de la literatura, ressaltem la traducció per primera vegada, i directament de l’àrab al català, de Les mil i una nits a càrrec de la professora del Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica Margarida Castells (amb la col·laboració de Dolors Cinca), i les traduccions de l’occità al català del catedràtic de filologia romànica recentment jubilat Anton Espadaler, de Jaufré i Flamenca, en què es va inspirar Rosalía per compondre El mal querer.