Lʼhonoris causa José Antonio Pascual Rodríguez lloa la figura de Joan Coromines

El professor Pascual ha començat el seu discurs amb un record explícit de Joan Coromines, de qui va ser ajudant durant la dècada dels setanta. Ha recordat com el mestre es va negar a acceptar el doctorat honoris causa que la Universitat de Barcelona li va oferir el 1975, perquè «havia après a desentendre’s de qualsevol honor i a reduir la seva vanitat només a la complaença d’estar satisfet amb la feina». Alhora, ha aventurat: «Penso si, juntament amb el plaer per aquest honor que la nostra universitat li volia concedir, li havien esclatat mil records que podríem veure resumits en la veu exili, síntesi de la circumstància més important de totes les que van condicionar gran part de la seva vida». Així mateix, referint-se al paper del mestre, ha volgut subratllar: «He de pensar en tot allò que aquest reconeixement deu a la persona de Joan Coromines pel magisteri que va exercir en mi».

Les dificultats d’un filòleg a l’exili

Al llarg de bona part del discurs, José Antonio Pascual ha traçat l’itinerari acadèmic i sobretot vital del seu mestre, Joan Coromines. Des de l’aleshores nounada Universitat de Cuyo, a l’Argentina —que va contribuir a consolidar—, fins a Chicago, als Estats Units, Coromines va «aixecar l’edifici d’una filologia catalana ben proveïda amb els mètodes de la lingüística històrica», «unint la intel·ligència amb la força, i alhora amb una capacitat de treball extraordinària, i adaptant-se a la dura realitat que li va tocar viure».

Destacat estudiós de la història del castellà —concretament, de la fonètica i la morfologia històriques, la història externa de la llengua, l’etimologia i la història del lèxic, la norma i el canvi lingüístic—, Pascual ha qualificat el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, de Coromines, com un «artefacte que canvia les possibilitats de treballar en la filologia castellana». «Va canviar radicalment les condicions d’estudi de la història de la meva llengua», ha destacat. I ha recordat: «Aquest diccionari es va construir com un parèntesi al qual Joan Coromines es va acollir durant un llarguíssim decenni. Va tirar endavant no només per la intel·ligència i l’extraordinària formació del seu autor, sinó també perquè aquest no es va rendir davant de totes les dificultats a què va haver de fer front».

Així mateix, el professor Pascual Rodríguez ha volgut subratllar: «Aquí he tingut el primer reconeixement d’importància que se m’ha concedit com a filòleg, el nomenament com a membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans». També ha tingut paraules de record per a destacats filòlegs amics, com ara Germà Colón, Antoni M. Badia i Margarit, Joan Veny, Joaquim Rafel o Joan Bastardas. A l’últim, ha tancat el parlament amb un «profund agraïment que sorgeix del que Dant anomenava llac del cor». «El “llac del cor”, per dir-ho en la llengua del mestre Coromines, la llengua que em va ensenyar a estimar al caliu de la feina compartida».

El padrí de la cerimònia, el catedràtic de Filologia Romànica José Enrique Gargallo, ha començat el seu discurs qualificant el professor Pascual Rodríguez «d’humanista integral, un home enamorat de la paraula». Ha glossat la seva trajectòria acadèmica i n’ha destacat les aportacions rellevants en «múltiples camps de la disciplina: fonètica i morfologia històriques, història externa de la llengua, etimologia, història del lèxic, norma i canvi lingüístic, lexicografia, traducció i anàlisi d’obres literàries». I ha fet un esment especial de la relació de Pascual amb el mestre Coromines: «Per a la hispanística i la romanística, va resultar providencial que l’atzar el portés a conèixer Joan Coromines, que treballés i aprengués al seu costat, que hi col·laborés al llarg de la dècada dels setanta del segle passat en l’obra del Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico». Gargallo ha conclòs el seu parlament amb un peculiar obsequi, d’acord amb la professió d’ambdós: «Havia promès a en José Antonio que, en aquest acte d’investidura, li regalaria públicament un refrany. Val a dir que es tracta d’un refrany sense gaire glamur. Però crec que resulta ben apropiat per a l’ocasió: “L’obra lloa el mestre”».

A continuació, el president del Consell Social, Joan Corominas, ha intervingut per destacar les qualitats de Pascual, a qui ha qualificat de «generós, treballador i pacient per haver treballat amb el mestre Joan Coromines». Així mateix, ha volgut fer palès l’exemple de «col·laboració i convivència que representava la tasca de José Antonio Pascual, en un moment en què l’amenaça de guerra lingüística que ens aombra a vegades s’ha de combatre amb formació humanística i amb el desenvolupament de la societat».

El rector, Joan Guàrdia, ha tancat lʼacte amb una intervenció en què ha afirmat que «en la figura del doctor José Antonio Pascual, la ciència i la humilitat no són un binomi disjunt, perquè dedicar el seu discurs al record del mestre Coromines l’honora profundament». També ha manifestat que «l’objecte al qual el doctor Pascual ha dedicat la seva tasca, el llenguatge, és l’eina més poderosa de la humanitat perquè serveix per transmetre una manera compartida d’entendre el món que apropa a la veritat i a la bellesa». I ha volgut cloure la intervenció parafrasejant el qui fou rector de la Universitat de Salamanca, Miguel de Unamuno: «Vostè, doctor Pascual, no només ha vençut amb el rigor i amb la ciència, sinó que també ha convençut».

José Antonio Pascual Rodríguez se suma a una nodrida i lluïda nòmina d’honoris causa per la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB, entre els quals destaquen Claudio Magris (2011), Josep Perarnau (2009), Eduard Feliu (2007), Jordi Savall (2006) o Cesare Segre (2004).