Els poetes Rafael Cadenas i Antonio Gamoneda omplen l’Aula Magna

A l’acte, titulat «Somos naturalmente plurales» i organitzat pel Departament de Filologia Hispànica, Teoria de la Literatura i Comunicació de la Universitat de Barcelona, l’Aula Poètica de la UB i la Casa Amèrica Catalunya, hi van intervenir el rector de la UB, Joan Guàrdia, que es va congratular de «veure l’Aula Magna tan plena, sobretot de gent jove, que és a qui pertany el futur». Va donar la benvinguda amb unes sentides paraules en defensa de la cultura, de la poesia i del paper de la universitat en la societat: «La universitat pública molesta perquè té la obligació d’empènyer les línies vermelles, d’innovar i definir nous territoris. La poesia també és molesta amb el poder, i és per aquesta raó que ens és propera».

Seguidament, el degà de la Facultat de Filologia i Comunicació, Javier Velaza, va donar pas a la presentació de l’acte a càrrec de la directora de l’Aula Poètica, Noemí Montetes-Mairal, i d’Edgardo Dobry, poeta i professor de la UB. Montetes va oferir una semblança personal i literària de cadascun dels convidats, i va destacar el perfil «militant i contrari a qualsevol mena de violència» de Rafael Cadenas, molt marcat per la dictadura de Marcos Pérez Jiménez (1948-1958), sobre la qual ha bastit una obra poètica «basada en la derrota i l’exili, així com en la reflexió sobre el jo i la paraula poètica que s’erigeix per sobre de la realitat i la història». D’Antonio Gamoneda va posar en relleu el seu «compromís social i polític, que sempre ha mantingut al marge de la seva creació, i la seva defensa de la resistència existencial com a essència del fet artístic». Va cloure la seva intervenció destacant que aquest acte reunia per primer cop a Barcelona els «dos poetes vius més importants en llengua castellana a banda i banda de l’Atlàntic». Dobry, per la seva banda, va insistir en aquest fet,  que la ciutat «seguís sent el lloc de trobada entre poetes castellans i hispanoamericans».

En la seva intervenció, Antonio Gamoneda va agrair la «proximitat receptiva» del públic i es va aventurar en la «definició sobre les dues grans qüestions que sempre s’adrecen als poetes: què és la poesia i per a què serveix?». Sobre l’essència de la poesia va manifestar que «es tracta d’un pensament impensat, sense deliberació intel·lectual, ans una aparició que dona un significat necessari, inesperat i múltiple a la realitat». Per a ell, «el llenguatge dels poetes molesta el poder, ja que la poesia mira de ressignificar el llenguatge, mentre que el poder mira de mixtificar-lo i buidar-lo de significat». Sobre la segona gran pregunta, Gamoneda va posar de manifest que «la poesia intensifica la sensibilitat i aquest fet provoca un estat de consciència que propicia una actitud de justícia i millora en la vida diària».

Per la seva part, Rafael Cadenas va recordar en la seva intervenció les trobades anteriors amb Gamoneda, a Madrid i a Veneçuela, la poesia del qual va definir com «plena de fam; fam de justícia i de llibertat, i plena de terra, de realitat i de corporeïtat, amb poca abstracció». Va renovar el seu compromís amb els valors de la justícia i l’humanisme, lamentant que no hi hagi «cap reacció davant la bogeria del món, i s’accepti com un fet normal». «Aquesta normalitat —va manifestar— sobre la qual els historiadors fan el seu ofici opinant-ne i descrivint-la, però sense explicar-ne mai el perquè. Els historiadors haurien de treballar amb les psiquiatres», va concloure.

Seguidament, van oferir un recital de poesia. Gamoneda va llegir un llarg poema dedicat al poeta peruà César Vallejo (1892-1938), tot rememorant un viatge de l’autor al Perú natal del poeta i traçant el seu recorregut vital per l’Espanya de la República i la Guerra Civil fins a la seva mort prematura a París. Cadenas va recitar diversos poemes esparsos sobre la seva època en l’exili a l’illa de Trinidad i sobre la dictadura al seu país.

L’acte es va acabar amb un breu torn d’intervencions del públic.

Rafael Cadenas (Barquisimeto, Veneçuela, 1930) ha guanyat diversos guardons, entre els quals destaca el premi Cervantes el 2023, màxim reconeixement de les lletres en llengua castellana. Autor dun ampli catàleg d’obres poètiques, entre elles sobresurt el poema «Derrota», inclòs en el poemari Falsas maniobras (1966), que es va convertir en un símbol de la literatura llatinoamericana. Altres títols rellevants són Cantos iniciales (1646), Los cuadernos del destierro (1960), Intemperie (1977), Realidad y literatura (1979) i El taller de al lado (2005).

Antonio Gamoneda (Oviedo, 1931) ha guanyat també diversos premis, entre els quals destaca igualment el Cervantes l’any 2006. És considerat un dels poetes fonamentals de la literatura contemporània espanyola. La seva obra es caracteritza pel rigor i el simbolisme, i ha estat traduïda a l’alemany, el francès, el portuguès i l’italià. Entre les seves obres ressalten títols com Sublevación inmóvil (1960), Descripción de la mentira (1977), León de la mirada (1979), Blues castellano (1982), Lápidas (1987), Libro del frío (1992), Mortal 1936 (1994) i El vigilante de la nieve (1995).