Lucien Cuénot: nova revisió del pensament evolucionista dʼun científic precursor de la genètica moderna

El finalisme evolutiu i la complexitat de la natura

Lucien Cuénot (1866-1951), considerat un dels impulsors de la genètica moderna, va ser una figura reconeguda en el seu temps en lʼàmbit científic. Després del redescobriment, el 1900, de les lleis de Mendel —obra dels científics Carl Correns, Hugo de Vries i Erich von Tschermak—, Cuénot va dur a terme els primers estudis mendelians en mamífers, fins a lʼocupació del seu laboratori de Nancy (França) durant la Primera Guerra Mundial. Autor dʼun extens treball sobre lʼevolució —en especial, sobre el problema de lʼadaptació—, Cuénot va encunyar el concepte de preadaptació, de gran valor evolutiu. 

En contraposició, el 1982 els paleontòlegs Stephen J. Gould i Elisabeth Vrba revisen de manera crítica aquesta idea de preadaptació, aparentment relacionada amb el finalisme teleològic, fins a reformular-la i introduir un altre concepte en el debat evolutiu: el terme exaptació. Però segons el treball de Casinos, el pensament de Cuénot ha estat falsament considerat com a finalista, ja que no respon a una visió teleològica dels mecanismes evolutius.

Preadaptació: un nou significat evolutiu

Tal com detalla Adrià Casinos, que analitza el pensament científic del genetista francès en el marc dels estudis evolutius, Cuénot és una figura extraordinàriament rica, que en certa manera sʼestà redescobrint en lʼactualitat: «Sempre es va manifestar en contra del finalisme, però una altra cosa és com lʼhan utilitzat altres autors, partidaris del finalisme. R. A. Fisher i C. S. Stock són els primers que van alçar lʼacusació de teleologisme. I si no era teleologia, per a aquests autors el concepte de preadaptació no era necessari, perquè era equivalent al dʼadaptació».

No obstant això, aquests dos conceptes no serien equivalents en el marc de lʼevolució, ja que «preadaptació implica un canvi de funció sense canvi estructural, mentre que adaptació comporta una transformació estructural com a resposta a una determinada pressió selectiva. Com que rebutjo la possibilitat que un caràcter sigui ex nihilo, és a dir, que no en derivi dʼun altre, la transformació estructural és necessària», apunta Casinos, catedràtic del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals, i expert en biomecànica, morfologia funcional i història i filosofia de la biologia.

Per Casinos, el treball de revisió de Gould i Vrba arriba a ignorar la tasca pionera de Cuénot en el discurs evolutiu .«Aquests autors fan ús dʼun primer argument dʼordre semàntic, que és preferir el terme preaptació a preadaptació . Així doncs, el concepte dʼexaptació equivaldria a lʼantiga preadaptació ja realitzada, mentre que preaptació seria la situació corresponent a la funció original. És a dir, la ploma era una preaptació en els dinosaures, on tenia una funció dʼaïllament tèrmic, però és una exaptació en els ocells perquè ha adquirit una nova funció, associada al vol. A parer meu, aquest matís seria massa gratuït».

Tot i això, no tot són diferències ideològiques, i encara seria possible trobar punts de contacte en el marc del debat conceptual. «La coincidència entre Cuénot i Gould i Vrba es trobaria en lʼacceptació que una estructura pot passar a desenvolupar una nova funció sense canvis importants», detalla Casinos.

«A més, els termes preadaptació i exaptació coexisteixen en la literatura científica actual. Hi ha bibliografia que demostra com lʼús del terme preadaptació encara és vigent. Lʼequivalència, en concret, es podria sintetitzar en la idea que la preadaptació (en el sentit clàssic de Cuénot) és la suma dels conceptes de preaptació i exaptació», conclou Casinos.