Una finestra que s’estreny: entre el negacionisme i l’evidència climàtica

Les polítiques de Donald Trump com a president dels Estats Units han tornat a obrir una bretxa en el camí per acomplir els acords de París. D’una banda, ha tornat fortament el corrent negacionista envers el canvi climàtic d’origen antropogènic. D’altra banda, la desconfiança respecte a les possibilitats reals de no superar el llindar d'1,5 °C en relació amb l’època preindustrial a conseqüència de la sortida dels Estats Units del marc dels acords i l’augment d’emissions per part de la Xina, condueix a un pessimisme social que reforça les postures negacionistes. En aquest context convé fer una reflexió a la llum de les darreres evidències mostrades per l’Informe Europeu Copernicus 2024 i de les quals destaquem les següents.
La temperatura mitjana de l’aire a prop del terra, a escala planetària, del 2024 va ser de 15,10 °C, el que és 0,72 °C superior a la mitjana 1991-2020, i 1,6 °C superior al període preindustrial. De fet, la temperatura mitjana combinada per al 2023 i el 2024 va ser 1,54 °C superior al nivell preindustrial. Van ser els tròpics (20°S–20°N) i les latituds mitjanes del nord (20°–60°N) les que més van contribuir a les anomalies rècord de la temperatura global (Fig.1). De fet, les temperatures van superar la mitjana en més d'1 °C en un 52% de les zones terrestres, i gran part del planeta va experimentar més dies que la mitjana amb «estrès tèrmic intens» (sensació tèrmica per sobre de 32 °C), amb un màxim de 59,1 °C a Algèria. A conseqüència d’aquest augment de temperatura, tant a l'Àrtic com a la zona Antàrtica es van produir fases de desgel records, comparat amb la mitjana del període 1991-2020. La temperatura mitjana anual de la superfície del mar sense incloure els oceans polars va assolir la xifra rècord de 20,87 °C, el que va conduir a un fenomen global de blanqueig de coralls.  A més, al voltant d’un terç de l’oceà va assolir records a les temperatures superficials i experimentant onades de calor marines fortes o superior. 
Fig. 1 Les anomalies de la temperatura de l'aire superficial el 2024, en relació amb la mitjana del període de referència 1991-2020. Una escala de color no lineal s'utilitza per millorar la visibilitat d'anomalies més petites i distingir desviacions més grans. Font de dades: ERA5. Crèdit: C3S/ECMWF.
 
A conseqüència de les elevades temperatures, va augmentar l’evaporació i evapotranspiració, així com la capacitat de l’aire per a contenir vapor, fet que va portar que la quantitat total de vapor d'aigua a l'atmosfera assolis una xifra rècord del 4,9% per sobre de la mitjana del període 1991-2020, del 3,3% per sobre de la corresponent al 2023.  Aquests canvis van ser conseqüència principalment de l’augment de gasos d’efecte hivernacle. Concretament, la concentració de CO₂ va arribar a 422,1 ppm. Seria necessari retrocedir més de 2.000.000 anys per trobar concentracions similars a l’atmosfera. En el cas del metà les concentracions havien augmentat substancialment al llarg del segle XX abans d'estabilitzar-se lleugerament entre el 2000 i el 2006, arribant a valors que van ser més alts que els enregistrats en qualsevol altre moment en almenys 800.000 anys. Com ja hem dit, es tracta de resultats observats i, per tant, d’evidències que posen de manifest que cada vegada és més urgent prendre mesures de mitigació i adaptació. Les primeres, perquè hem de fer tot el possible per no arribar a superar l’escalfament d'1,5 °C per un període prolongat de 30 anys; les segones, perquè impactes com el de les ones de calor, la pujada del nivell del mar o l’augment de la torrencialitat de la pluja, ens criden a estar millor preparats per assumir-los. 

Tenim una finestra d'oportunitat que s'estreny ràpidament per permetre el desenvolupament de la resiliència climàtica i no podem deixar-la passar. El fet de qui estigui al cap dels Estats Units o del que faci la Xina no ens ha de fer perdre el nostre compromís personal i social envers la sostenibilitat.

La temperatura mitjana de l’aire a prop del terra, a escala planetària, del 2024 va ser de 15,10°C, el que és 0,72°C superior a la mitjana 1991-2020, i 1,6°C superior al període preindustrial. De fet, la temperatura mitjana combinada per al 2023 i el 2024 va ser 1,54°C superior al nivell preindustrial. Van ser els tròpics (20°S–20°N) i les latituds mitjanes del nord (20°–60°N) les que més van contribuir a les anomalies rècord de la temperatura global (Fig.1). De fet, les temperatures van superar la mitjana en més d'1ºC en un 52% de les zones terrestres, i gran part del planeta va experimentar més dies que la mitjana amb «estrès tèrmic intens» (sensació tèrmica per sobre de 32ºC), amb un màxim de 59,1°C a Algèria. A conseqüència d’aquest augment de temperatura, tant a l'Àrtic com a la zona Antàrtica es van produir fases de desgel records, comparat amb la mitjana del període 1991-2020.
Fig. 2 Les vies de desenvolupament il·lustratives (vermell a verd) i els resultats associats (panell dret) mostren que hi ha una finestra d'oportunitat que es redueix ràpidament per assegurar un futur habitable i sostenible per a tothom (Figura SPM.6) 

MARÍA DEL CARMEN LLASAT BOTIJA és catedràtica de Física de l'Atmosfera del Departament de Física Aplicada de la Universitat i coordinadora de la Secció de Meteorologia, dins de la qual dirigeix el Grup d'Anàlisi de Situacions Meteorològiques Adverses (GAMA). La seva recerca se centra en la millora del coneixement, la prevenció i la mitigació dels riscos d'origen meteorològic en un context de canvi climàtic i ambiental, des d'una perspectiva holística i en un marc de col·laboració interdisciplinària. Així mateix, desenvolupa una intensa activitat de divulgació i conscienciació sobre els riscos naturals i el desenvolupament sostenible, a través de conferències, cursos i intervencions en els mitjans de comunicació.

ISABEL CACHO LASCORZ és especialista en l'estudi del canvi climàtic amb el focus central en la interacció entre l'oceà i l'atmosfera. La seva activitat docent s'ha centrat en l'anàlisi de l'oceà enfront del canvi climàtic actual, contextualitzant-lo amb canvis climàtics del passat. La seva recerca se centra en l'aplicació de tècniques geoquímiques per a entendre la dinàmica de l'oceà i l'atmosfera durant canvis climàtics del passat induïts per factors naturals. Gran part de la seva activitat s'ha centrat en la variabilitat climàtica del Mediterrani i la seva relació amb la circulació de l'Atlàntic Nord.