Quan el clima de la Terra va canviar radicalment fa un milió dʼanys
Fa un milió dʼanys, el clima de la Terra es va alterar de manera abrupta per causes que encara es desconeixen. Les grans masses de gel continental es van acumular a les regions polars, els cicles glacials es van tornar més llargs i freds —els més intensos en la història del Quaternari—, i com a conseqüència, el sistema climàtic global es va alterar a escala planetària.
Fa un milió dʼanys, el clima de la Terra es va alterar de manera abrupta per causes que encara es desconeixen. Les grans masses de gel continental es van acumular a les regions polars, els cicles glacials es van tornar més llargs i freds —els més intensos en la història del Quaternari—, i com a conseqüència, el sistema climàtic global es va alterar a escala planetària.
Un canvi en la intensitat de la circulació oceànica global va poder ser responsable dʼaquesta profunda alteració climàtica —la transició del Plistocè mitjà (MPT, en anglès)— que va desencadenar glaciacions extremes fa un milió dʼanys. Així ho planteja un estudi de la revista Nature Geoscience en el qual participen els experts Leopoldo Pena i Maria Jaume-Seguí, del Grup de Recerca Consolidat (GRC) en Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona.
En lʼestudi, dirigit per lʼexpert Jesse Farmer, de lʼObservatori Terrestre Lamont-Doherty de la Universitat de Colúmbia (Estats Units), hi participen equips de la Universitat dʼEdimburg (Escòcia), la Universitat de Londres (Regne Unit), la Universitat de Princeton (Estats Units) i lʼInstitut Max Planck (Alemanya).
Quan el clima va canviar radicalment fa un milió dʼanys
Lʼautèntica naturalesa dels mecanismes que van transformar de manera radical el clima del planeta en el període esmentat ha estat motiu de debat en la comunitat científica internacional des de fa dècades. Segons lʼestudi de la revista Nature Geoscience, una reducció abrupta en la intensitat de la circulació oceànica profunda o termohalina fa 950.000 anys —un fenomen ja documentat pels oceanògrafs Leopoldo Pena i Steven Goldstein (Science, 2014)— va potenciar la captura i lʼemmagatzematge a lʼoceà profund del diòxid de carboni atmosfèric (CO2) a escala planetària.
Com a efecte dʼaquest alentiment en la circulació oceànica global, «una part dʼaquest CO2 va quedar atrapat a lʼoceà profund i això va poder contribuir a un canvi climàtic dràstic en el sistema planetari», detallen els investigadors Leopoldo Pena i Maria Jaume-Seguí, membres del Departament de Dinàmica de la Terra i de lʼOceà de la UB.
Els autors del nou treball han estimat que durant les fases més extremes dʼaquesta transició climàtica, lʼAtlàntic profund va arribar a emmagatzemar uns 50.000 milions de tones de carboni addicionals, en comparació amb els cicles glacials menys intensos que es van produir amb anterioritat al milió dʼanys.
Amb aquestes grans quantitats de carboni confinades a les profunditats de lʼoceà, el nivell de diòxid de carboni va disminuir en lʼatmosfera, les temperatures globals es van tornar més fredes i les capes de gel es van estendre pel planeta durant aquest particular període del Quaternari.
«Lʼoceà profund ha actuat i actua com un reservori o magatzem de CO2. Quan aquest gas sʼacumula durant centenars o milers dʼanys al fons de lʼoceà, es produeix un descens del CO2 a lʼatmosfera que té conseqüències climàtiques globals. Ara bé, és important destacar que el mecanisme oposat també és possible», alerta Leopoldo Pena.
Foraminífers: els fòssils que reconstrueixen la història climàtica dels oceans
A les profunditats oceàniques, els sediments marins preserven el registre climàtic dʼaquest període excepcional que va significar un punt dʼinflexió en el clima de la Terra. En el marc de la recerca, els experts han analitzat la composició isotòpica de les restes fossilitzades dels foraminífers planctònics i bentònics, organismes unicel·lulars capaços de generar una petxina mineral de carbonat càlcic. Lʼestudi dʼaquests protozous, que abunden en el registre fòssil dels sediments oceànics, és decisiu per conèixer les característiques del clima i dels ecosistemes marins del passat.
Canvi climàtic: del passat al futur del planeta
Comprendre la naturalesa dels canvis climàtics del passat és clau per millorar les previsions sobre lʼevolució del clima en un futur. En lʼactualitat, alguns dels grans desafiaments en paleoclimatologia i paleoceanografia radiquen a conèixer amb exactitud els mecanismes de captura i dʼemissió de CO2 en els ecosistemes oceànics, identificar i determinar la dimensió dʼaquests reservoris i descobrir quina capacitat de resposta tenen davant els canvis en la circulació oceànica.
El nou estudi de la revista Nature Geoscience descriu alguns dels mecanismes climàtics que van contribuir a la transició del Plistocè mitjà, i aporta noves perspectives per elaborar prediccions climàtiques futures amb més exactitud i fiabilitat. Segons els experts, encara cal revelar moltes incògnites sobre els canvis en la circulació oceànica profunda que van marcar aquest període.
«El sistema climàtic de la Terra, tal com el coneixem, no està estancat. El nostre estudi posa de manifest que existeixen mecanismes que controlen el clima del nostre planeta que no entenem completament », explica Leopoldo Pena. «Fa un milió dʼanys —continua—, múltiples components del sistema climàtic de la Terra van actuar en conjunció per impulsar el clima global cap a un estat de glaciacions extremes i duradores. Avui en dia, lʼaugment de les concentracions atmosfèriques de diòxid de carboni per lʼacció humana també podria conduir el sistema climàtic cap a un estat totalment diferent».
En lʼactualitat, hi ha evidències que la circulació oceànica a lʼAtlàntic sʼha alentit un 15 % des de mitjan segle XX. Independentment de les causes que provoquen aquest fenomen, «és important no traçar paral·lelismes simplistes: es podria caure en la temptació de dir que si sʼalenteix la circulació, disminuirà el CO2 atmosfèric, però això seria un error gravíssim», adverteix Leopoldo Pena. «En aquest cas —continua—, les aigües superficials riques en CO2 no serien transportades a lʼoceà profund, mentre que en regions com lʼAntàrtida, les aigües profundes riques en CO2 seguirien arribant a la superfície, i en conseqüència el CO2 atmosfèric seguiria augmentant».