Un estudi analitza les causes de la procrastinació universitària i proposa estratègies per reduir-ne l’impacte acadèmic i emocional
La recerca analitza les relacions entre la procrastinació i tres grans àmbits que s’intueixen estretament vinculats: la gestió acadèmica del temps, els trets de personalitat i el malestar psicològic. Per fer-ho, els autors han utilitzat diversos instruments validats i àmpliament utilitzats en recerca internacional, com ara l’escala PASS (Procrastination Assessment Scale for Students) per mesurar la intensitat de la procrastinació; el qüestionari ATM (Academic Time Management) per avaluar com gestionen el temps els estudiants; el BFI-10 (Big Five Inventory) per mesurar els grans trets de personalitat, i el BSI-18 (Brief Symptom Inventory), que detecta símptomes d’ansietat, depressió i estrès. El resultat de l’anàlisi estadística és revelador: el 61 % de la variància en la procrastinació estudiantil pot explicar-se a partir de la combinació de factors relacionats amb el temps, la personalitat i el benestar emocional.
Els autors assenyalen que la procrastinació no és simplement una qüestió de mandra o manca de voluntat. Al darrere hi pot haver dificultats reals de planificació, una baixa tolerància a l’estrès, nivells elevats de neuroticisme —és a dir, una tendència a experimentar emocions negatives— o bé una manca de responsabilitat, en el sentit psicològic d’aquest tret de personalitat. Les dades també mostren que els estudiants amb un rendiment acadèmic més baix tenen una tendència més gran a ajornar les tasques, i que el comportament procrastinador és més comú entre els homes i entre els estudiants de graus vinculats a l’àmbit audiovisual.
Un dels aspectes més destacables de la recerca és la seva dimensió aplicada. Els autors no es limiten a descriure el fenomen, sinó que proposen mesures concretes per fer-hi front des de la tutoria universitària. En aquest sentit, aposten per reforçar el suport a la planificació acadèmica i la gestió del temps, introduir estratègies per a la regulació emocional, i millorar el seguiment individualitzat dels estudiants, especialment en moments de transició, com el primer any d’universitat o els períodes d’exàmens. També suggereixen prestar una atenció especial a aquells estudiants que presenten patrons cronificats d’ajornament i malestar, ja que poden necessitar una atenció més específica.
L’article s’inscriu dins d’un camp de recerca cada cop més rellevant: la comprensió del benestar estudiantil en contextos universitaris. Els seus autors alerten que la millora del rendiment acadèmic no passa només per introduir canvis curriculars, sinó també per tenir cura de la salut emocional dels estudiants i ajudar-los a desenvolupar hàbits de treball més sostenibles, realistes i personalitzats.