L’al·lopurinol és designat com el primer medicament orfe per al tractament de la síndrome de Marfan
L’Agència Europea del Medicament (EMA) ha designat l’al·lopurinol com el primer medicament orfe per al tractament de la síndrome de Marfan, una malaltia rara del teixit conjuntiu, actualment sense cura, que causa l’aparició de l’aneurisma aòrtic (una dilatació anormal de l’aorta) i que afecta prop de 7 de cada 100.000 persones a la Unió Europea. Els fàrmacs coneguts com a medicaments orfes van dirigits a tractar unes patologies tan poc freqüents que les empreses farmacèutiques requereixen unes condicions favorables per comercialitzar-los.
L’Agència Europea del Medicament (EMA) ha designat l’al·lopurinol com el primer medicament orfe per al tractament de la síndrome de Marfan, una malaltia rara del teixit conjuntiu, actualment sense cura, que causa l’aparició de l’aneurisma aòrtic (una dilatació anormal de l’aorta) i que afecta prop de 7 de cada 100.000 persones a la Unió Europea. Els fàrmacs coneguts com a medicaments orfes van dirigits a tractar unes patologies tan poc freqüents que les empreses farmacèutiques requereixen unes condicions favorables per comercialitzar-los.
La designació d’aquest medicament orfe —àmpliament utilitzat fins ara per tractar la gota— és un avenç significatiu en la recerca de nous tractaments per a aquesta greu patologia minoritària, que afecta principalment el component vascular de l’organisme. La designació no estableix que el medicament sigui segur o eficaç, només indica que compleix la definició d’orfe de la Comissió Europea. Per tant, cal continuar desenvolupant els estudis clínics corresponents per aconseguir-ne l’autorització.
Un equip investigador de la Universitat de Barcelona, l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) i l’àrea de Malalties Rares del Centre de Recerca Biomèdica (CIBERER) ha estudiat la possible aplicació d’aquest medicament per al tractament preventiu i pal·liatiu de l’aneurisma aòrtic, característic de la síndrome de Marfan. Fins ara, els assajos s’han fet en models animals de la malaltia; en dates futures, es preveu iniciar assajos clínics internacionals en pacients.
Aquest estudi l’ha desenvolupat el grup liderat per Gustavo Egea, catedràtic de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB i investigador de l’IDIBAPS, en estreta col·laboració amb Isaac Rodríguez-Rovira, investigador postdoctoral de la UB, i Victoria Campuzano, investigadora del CIBERER.
Sobre la síndrome de Marfan
La síndrome de Marfan és una malaltia genètica del teixit connectiu que afecta principalment el sistema cardiovascular, esquelètic i ocular. Està causada per mutacions en el gen FBN1, que codifica la fibrilina-1, una proteïna essencial per a la integritat estructural de molts teixits del cos ja que forma part de les fibres elàstiques. La malaltia es pot manifestar clínicament de forma variable entre els pacients —s’han descrit més de tres mil mutacions diferents—, fins i tot dins de la mateixa família amb la mateixa variant genètica.
Aquesta malaltia crònicament debilitant comporta alteracions vasculars greus: des de la dilatació anormal de l’aorta (aneurisma) fins a la seva dissecció i trencament. Altres afectacions, tot i que no fatals com les aòrtiques, són de tipus respiratori (pneumotòrax i apnees del son), oculars (ceguesa per desplaçament del cristal·lí) i musculoesquelètiques (flacidesa muscular i articular, i elevada estatura).
Reposicionar fàrmacs: nous usos dels medicaments
El tractament amb al·lopurinol, que actua com un potent antioxidant, ha demostrat aturar i prevenir la progressió i aparició de l’aneurisma i les disseccions aòrtiques. Com a avantatges addicionals al seu ús farmacològic, l’al·lopurinol és un medicament segur, econòmic i molt conegut en l’àmbit clínic. Així doncs, el reposicionament d’aquest fàrmac per al tractament cardiovascular en la síndrome de Marfan (i probablement també per a altres malalties vasculars) el fa especialment atractiu pel seu ampli coneixement clínic, la seva seguretat farmacològica i el seu baix cost econòmic.
Avui dia no hi ha un tractament curatiu autoritzat per a aquesta malaltia. El tractament farmacològic actual és de tipus pal·liatiu i es basa en l’administració de betabloquejadors i antihipertensius/antagonistes dels receptors d’angiotensina II. Però la seva eficàcia és molt limitada, de manera que calen tractaments complementaris nous que, en la mesura del possible, evitin la intervenció quirúrgica de l’aorta dilatada (cirurgia preventiva) o ja trencada (cirurgia reparadora d’urgència), amb el consegüent risc propi d’aquest tipus de cirurgia.
La UB i el CIBERER: impulsar els medicaments orfes
La designació com a medicament orfe per part de l’Agència Europea del Medicament (EMA) comporta una sèrie d’avantatges, com ara l’obtenció d’una autorització de comercialització exclusiva durant deu anys durant els quals no es poden comercialitzar productes similars, l’accés a protocols d’assistència i consell científic gratuïts o amb un cost reduït, i l’exempció del pagament de taxes per a la designació. A més, les entitats que desenvolupen aquests medicaments poden optar a subvencions específiques de la UE i dels programes dels estats membres, la qual cosa afavoreix el desenvolupament de tractaments per a patologies amb una escassa inversió privada a causa de la seva baixa prevalença.
Alhora, amb aquesta nova designació, el CIBER ha promogut dinou medicaments orfes aprovats per l’EMA, sis dels quals també han estat designats com a tals per l’agència americana FDA. Vuit d’aquests medicaments corresponen a teràpia gènica i els altres onze són reposicionaments, és a dir, fàrmacs que ja s’utilitzen per a altres patologies i que s’estan avaluant per fer-los servir en malalties rares.
En aquest context, la UB ja havia participat anteriorment en el desenvolupament de dos medicaments orfes promoguts pel CIBER i aprovats per l’EMA. En concret, es tracta dels fàrmacs destinats al tractament de la cistinúria —la investigadora principal era la catedràtica Virginia Nunes (UB-IDIBELL), que va morir el 2024— i la leucoencefalopatia megaloencefàlica, amb els experts Raúl Estévez (UB-IDIBELL) i Assumpció Bosch (UAB) com a investigadors principals.