Per no perdre l’equilibri, cada persona va ajustar el pas de manera instintiva. Però, en fer-ho, totes van acabar movent-se al mateix ritme. Aquesta sincronització va amplificar el balanceig i el pont es va haver de tancar tan sols dos dies després. 

Cada vianant actuava de forma sensata: reaccionava a la vibració que sentia sota els peus per no caure. Però la suma d’aquells petits moviments va crear un escenari perillós. És el que els filòsofs anomenen fal·làcia de la composició. El que funciona a escala individual pot resultar desastrós per al conjunt. 

Aquesta mateixa situació es pot donar en el sistema financer. Entendre-ho importa a qualsevol que tingui una hipoteca, un fons de pensions o estalvis al banc. Perquè, quan el sistema financer trontolla, les conseqüències arriben a tothom. 

Els acords de Basilea 

Després de diverses crisis bancàries a finals del segle XX, els reguladors internacionals van crear els acords de Basilea amb l’objectiu d’enfortir l’estabilitat del sistema bancari mundial. La idea bàsica és senzilla: els bancs han de guardar reserves de capital segons el risc que assumeixen. Com més gran sigui el risc, més capital han de tenir en reserva per absorbir possibles pèrdues. 

Aquest article s'ha publicat originalment en The Conversation.