Liti per a la bipolaritat: l’antiguitat d’un fàrmac no implica que ja no sigui útil
Julia E. Márquez Arrico
Facultat de Psicologia
Aquestes últimes setmanes, en el marc del Dia Mundial del Trastorn Bipolar, ha aparegut sovint una paradoxa que mereix una reflexió clínica i científica: el liti, el nostre «patró d’or», s’utilitza cada vegada menys.
Segons dades recents de la Global Bipolar Cohort, només un 29 % dels pacients a escala mundial reben aquest tractament. La pregunta és clara: estem deixant de banda el millor recurs que tenim per una qüestió de percepció més que de realitat científica?
Un element natural amb una història insuperable
El liti no és una molècula complexa sintetitzada en un laboratori d’última generació; és el tercer element de la taula periòdica. Des que John Cade va descobrir-ne les propietats terapèutiques el 1949, ha mantingut una vigència que cap altre psicofàrmac no ha pogut igualar. Aquesta longevitat no és un vestigi del passat, sinó un reflex de la seva robustesa clínica: malgrat dècades de recerca i l’aparició contínua de fàrmacs nous, cap alternativa no ha demostrat una eficàcia comparable en la prevenció a llarg termini dels episodis maníacs i depressius en el trastorn bipolar.
Aquest article s’ha publicat originalment a The Conversation.