Les cendres volcàniques de lʼEtna i el fred extrem impulsen la vida a les profunditats abissals del Mediterrani
Les cendres volcàniques de lʼerupció de lʼEtna el març del 2012, i el fred intens de lʼhivern anterior, van desencadenar una autèntica pluja de manà alimentari a la conca de Ierapetra —una fosa abissal de 4.430 metres de fondària—, en un dels ambients marins menys productius de la Mediterrània oriental.
Les cendres volcàniques de lʼerupció de lʼEtna el març del 2012, i el fred intens de lʼhivern anterior, van desencadenar una autèntica pluja de manà alimentari a la conca de Ierapetra —una fosa abissal de 4.430 metres de fondària—, en un dels ambients marins menys productius de la Mediterrània oriental.
Aquesta és una de les conclusions principals de lʼarticle publicat a la revista Geophysical Research Letters pels experts Rut Pedrosa-Pàmies, Anna Sanchez-Vidal, Antoni Calafat i Miquel Canals, del Grup de Recerca Consolidat (GRC) de Geociències Marines, de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona, i un equip del Centre Hel·lènic dʼInvestigacions Marines (HCMR), a Creta (Grècia).
La conca de Ierapetra es troba al sud-est de lʼilla de Creta, i forma part de la fossa de subducció de Plini-Estrabó. Tot i no ser el punt més profund de la Mediterrània —la fossa de Calypso, a la mar Jònica, arriba als 5.267 metres—, té una fondària superior a la màxima profunditat (3.600 metres) que assoleix la Mediterrània occidental. En el marc del projecte REDECO, liderat per Nikolaos Lampadariou, del Centre Hel·lènic dʼInvestigacions Marines, lʼequip ha estudiat quins processos faciliten el transport de la matèria orgànica i la captura de carboni atmosfèric —essencials per a la vida— als fons abissals de la Mediterrània.
Per fer-ho, els investigadors del GRC Geociències Marines van fondejar una línia instrumentada a 4.300 metres de fondària a Ierapetra —un desafiament tecnològic i logístic en aquesta profunditat—, equipada amb una trampa de partícules i un correntòmetre. Del 2010 al 2013, es van registrar les condicions físiques i biogeoquímiques de la fossa de Ierapetra. El treball publicat a Geophysical Research Letters revela dades inèdites sobre lʼorigen, la quantitat i la variabilitat estacional i interanual del flux de matèria orgànica a la Mediterrània, des de la superfície fins a les grans fondalades marines.
Cendres volcàniques i fred extrem a la Mediterrània
«Els resultats mostren el caràcter oligotròfic —és a dir, pobre en nutrients— de la Mediterrània oriental. Tot i així, durant el març del 2012, la conjunció dʼun hivern molt fred amb lʼactivitat volcànica de lʼEtna a lʼilla de Sicília va provocar un creixement sobtat i massiu de fitoplàncton (sobretot diatomees), el més alt de les darreres dècades», indica el professor Antoni Calafat, del Departament de Dinàmica de la Terra i de l'Oceà de la UB.
«Aquest fenomen —explica Rut Pedrosa— va provocar uns fluxos de matèria orgànica superiors a 12 mil·ligrams per metre quadrat i dia. És a dir, una pluja de manà alimentari dos ordres de magnitud superior als fluxos habituals en aquest ambient marí extremadament pobre».
Cascades submarines: quan les aigües fredes sʼenfonsen en profunditat
En alguns punts de la Mediterrània, les masses dʼaigua superficial es refreden a lʼhivern, sʼenfonsen i faciliten lʼarribada de matèria orgànica a les zones abissals. Durant lʼhivern del 2012, especialment fred a la Mediterrània, es van generar cascades submarines dʼaigües denses (cascading) al golf del Lleó i a la mar Adriàtica, i processos de convecció a mar oberta a lʼàrea del gir ciclònic de Rodes. En aquesta àrea, aquesta convecció intensa va provocar lʼascens de masses dʼaigua freda i rica amb nutrients, la qual cosa va afavorir el creixement fitoplanctònic, i especialment el de diatomees. Aquesta floració excepcional va ser reforçada, molt probablement, per lʼarribada de nutrients provinents de la deposició de cendres volcàniques de les erupcions del volcà Etna durant la primavera del 2012. Com a resultat, durant lʼabril del 2012 lʼexportació de carboni orgànic es va incrementar catorze vegades en relació amb lʼabril del 2011 i el 2013, uns mesos que van tenir lʼexportació habitual en aquestes àrees marines.
Tal com explica Anna Sanchez-Vidal, «fins ara, no sʼhavia descrit que la conjunció dels corrents de convecció per refredament de les aigües superficials i lʼaportació de nutrients a través de les cendres volcàniques fos un factor que potencia el flux de matèria orgànica a profunditats abissals».
La maquinària oceànica que facilita el transport de partícules a les fosses oceàniques està lligada als blooms —floracions intenses del fitoplàncton—, que tenen un rol essencial en les cadenes tròfiques dels ecosistemes marins. «Si al procés sʼhi afegeix lʼenfonsament dʼaigües denses, que transporten la matèria orgànica a grans fondàries, lʼeficàcia augmenta. Les cendres volcàniques, que llastren les partícules orgàniques i les transporten a profunditats abissals sense afectar-ne el valor nutricional, potencien encara més els resultats», detalla Rut Pedrosa.
Trampes de nutrients i carboni a les grans fondalades marines
La biodiversitat sol disminuir amb la profunditat en aquestes àrees marines. Curiosament, la tendència es trenca en les desconegudes conques abissals, segons estudis previs de lʼequip científic. La hipòtesi de treball considera les fosses abissals com a trampes per a la matèria orgànica en les profunditats oceàniques. El carboni, transportat a profunditats extremes fins a quedar-se aïllat dels cicles dʼintercanvi actiu amb lʼatmosfera, romandria emmagatzemat en aquestes grans depressions submarines. A més, lʼarribada de material làbil a profunditats batipelàgiques representa una aportació important de material nutritiu per a les comunitats microbianes batials, les quals poden contribuir a remineralitzar el carboni i, conseqüentment, a reduir lʼoxigen a les aigües profundes.
Aquest fenomen descrit a la revista Geophysical Research Letters es podria repetir en altres fosses abissals arreu del món, en regions marines amb activitat sísmica i volcànica i processos de formació dʼaigües denses. Lʼenfonsament hivernal dʼaigües denses, que es dóna en mars i oceans de tot el planeta, va ser descrit als canyons submarins del Mediterrani nord-occidental al golf de Lleó el 2006, en un article de la revista Nature que tenia com a primer autor el catedràtic Miquel Canals, cap del GRC Geociències Marines de la Universitat de Barcelona.