Iñaki Gabilondo: «La credibilitat només sʼaconsegueix amb decència i temps»

«Periodismo y opinión pública. Un viaje a tierra incógnita». Per què ha titulat així la seva xerrada dʼavui?

El periodisme sʼhaurà de moure els propers anys per terres totalment inexplorades perquè la globalització, les noves tecnologies, ho han canviat tot de tal manera que tot el que estem veient i analitzant és senzillament la fi d'un món i el començament d'un altre; i naturalment, és molt difícil en aquest moment fer cap tipus de pronòstic de res. Això mateix també serveix per a qualsevol altra activitat. Tot està força de cap per avall; a això em refereixo. Encara que aquesta situació tampoc és tan diferent, perquè en les èpoques en què ens pensàvem que no era un viatge per terra incògnita, en realitat sí que ho era. Sempre és una incògnita. El que els diré als estudiants és que no sʼequivoquin: tot el que hi ha al davant està per fer.

Què és el que considera més urgent que sʼhauria de transmetre a les noves generacions en l'ofici, als futurs periodistes?

Em sembla que el més important és rebaixar-los la fascinació pels mitjans i les eines. Ara és tan atractiu tot l'arsenal de tecnologia, hi ha tanta obsessió! Se sospita, o es creu, que un està ficat en la realitat de les coses i que es mou amb destresa amb aquestes eines, i ens preocupem tant per elles que ens oblidem una mica que hi ha un fons, un «què sʼha de dir», que està al marge de les modes. I sigui quina sigui la novetat tecnològica que succeeixi l'actual, sigui quina sigui la incògnita de la terra incògnita, hi ha uns elements estables que acompanyaran sempre l'ésser humà, el periodista, i que sʼhan dʼaprendre amb consciència: «Senyors, col·loquem aquí, al racó de l'esquerra, els elements constants, aquells que passi el que passi en la vostra vida, quan tingueu vuitanta anys, després dʼhaver treballat en empreses que ara no existeixen i que existiran, en l'organització de models econòmics completament diferents, amb llenguatges i eines que no podem imaginar, seran claus: la necessitat que té la gent de conèixer les coses que passen, per sentir-se integrats en el teixit social; la necessitat de la decència i la garantia de la credibilitat, que només s'aconsegueixen amb una fórmula que subscric, però que no he inventat: credibilitat = decència + temps. Si voleu credibilitat —la necessitareu en tots els casos—, necessitareu acumular decència i temps. Només amb temps no nʼhi ha prou; només amb decència tampoc».

Es corre el risc que aquests elements semblin ximpleries, precisament per l'enorme atracció que exerceixen les eines, però no hem d'oblidar que aquesta qüestió té una relació extraordinària amb el paper de l'home en una societat lliure. Quan es descobreix que l'ésser humà és un ésser amb drets, se li diu: «A partir d'ara, res del que et passi es podrà fer sense comptar amb tu», de manera que, des d'aquest instant, l'home necessita saber quines coses passen per poder tenir alguna cosa a veure amb el món. Tret que això no ens importi... Hi ha gent que creu que no hi ha elements constants; jo crec que sí. Nʼhi ha i nʼhi haurà.

En un nou espai que és cap espai o tots els espais. Abans sabíem on eren les fonts dʼon raja l'aigua que ens arriba i les anàvem a buscar. Ara ens arriben i ens envolten pertot arreu. Avui l'opinió és el resultat no solament de mil milions de fonts, sinó del xoc d'aquests mil milions de fonts entre si. És un joc extremadament complex. Aquesta és la gran dificultat del moment. Quan parlem de la influència de la televisió, encara actuem com s'actuava abans, quan feien una pel·lícula i algú la veia i li feia un efecte o un altre. Però és que ara es viu en zàping. Ara veus una escena d'aquesta pel·lícula, i un gol, i un nen atropellat per un camió, i una altra vegada la pel·lícula, i un altre gol, i un altre cotxe, i una noia maca… Aquesta és la realitat del producte que la gent integra. No obstant això, la nostra anàlisi segueix sent l'antiga.

Les coses ja no es fan com es feien, però el nostre discurs segueix al·ludint als processos i les influències que solien produir-se abans. Ara tot es produeix d'una manera completament creuada, molt poc estudiada, i em sorprèn que, amb tot el que s'ha avançat, els estudis de penetració del pensament a través dels mitjans de comunicació es facin amb els criteris anteriors. No s'ha estudiat la barreja resultant del zàping, que és el que finalment digereix la gent. Això em val per respondre't a com es fabrica l'opinió. Hi ha, naturalment, altaveus fragorosos, i nʼhi ha de més petitons, però la cacofonia general produeix un resultat que ignoro, que ningú teledirigeix exactament i que va fent els seus recorreguts. Evidentment, sempre té més pes el més fort, més poder el més ric, i més influència el que més mitjans té, però ja no està sol a l'escenari lliurant una baralla amb els seus iguals. Ara surt a la via pública, on lʼespera un rebombori immens que també juga al joc de la comunicació i que la influeix i la impacta.

Com a testimoni dels moments clau de la història més recent d'Espanya, no ha amagat la seva preocupació per l'actual situació entre Catalunya i Espanya. En quin moment, o moments, creu que es podia haver fet un gir capaç d'evitar el que, «pel cap baix, és el fracàs més gran de la política espanyola des de la democràcia», segons les seves pròpies paraules?

No crec que hagi estat tal dia o tal altre, sinó que ha estat un joc de desacords. És com si diem: «Aquest matrimoni que ara està a la porta del despatx de l'advocat per al divorci, quin dia hauria pogut retrobar el rumb que anava perdent?». No crec que es pugui parlar d'un dia, però sí d'una seqüència bastant llarga d'episodis que, a un observador que no estigués cec, li donaven prou pistes que aquella qüestió mereixia intervencions o intents d'intervenció. Situar-ho en un punt és injust, com també és injust assenyalar-ne un responsable, perquè és una concatenació de responsabilitats.

No li donaré la culpa a Mariano Rajoy de tot aquest procés que s'ha viscut —crec que té una complexitat més gran—, però sí que li he de retreure que seguís actuant com si fos una broma quan ja era impossible amagar una marea que creixia extraordinàriament, com si «bah! no són tants!» —el primer comentari després de la manifestació del 2010—, o «són coses d'Artur Mas». Jo crec que sempre hi ha d'haver un temps per als intents de retrobament, que cada vegada són més difícils, evidentment. Ho ha agreujat també la situació econòmica, entre altres coses. No sé, crec que s'han anat sumant malapteses.

Tinc la impressió que l'ésser humà gairebé mai s'adona de com de greu es torna una situació. Hi ha un llibre que em va impressionar molt, titulat Human smoke, d'un autor nord-americà (Human smoke: The beginnings of World War II, the end of civilization, de Nicholson Baker), en el qual es recullen fragments de notícies, comentaris, entrevistes, en temps real, dels anys 30, 31, 32, 33…37. Llegint-ho, et sembla impossible que no es notés com anava pujant la marea de la militarització; sembla impossible, però l'ésser humà té, segons sembla, aquesta dificultat. I no dic que hàgim d'acabar així. Però deu dies abans que esclatés la Primera Guerra Mundial, tots els països de la Terra i els seus grans mandataris estaven convençuts que allò no aniria gaire lluny o, en tot cas, que acabaria en deu minuts. La resistència a acceptar que les coses se'ns escapen de les mans forma part també d'un cert instint del governant. Pel governant, que les coses se li escapin de les mans, és el pitjor dels fracassos, i llavors busca excuses, atenuants, redueix, gairebé per raons defensives, la realitat de la situació. Em sorprèn que no es notés (es refereix de nou a l'Espanya actual). Els que no teníem aquesta responsabilitat i miràvem amb els ulls oberts i sense prejudicis, vam constatar que les coses estaven sortint de mare. I ens cridava l'atenció la passivitat davant els fets.

«Tant de bo hi hagués hagut més por, com en la transició», ha comentat. En aquell moment, segons vostè, la por va propiciar el diàleg, la recerca de l'acord, el consens. Pot ser que aquesta vegada la por també hagi existit però hagi influït en la situació en sentit contrari?

Doncs no ho sé, podria ser. Jo el que vull dir és que quan les situacions semblen embussades sol haver-hi factors que actuen com a senyals d'alerta. En el cas concret de la transició, és evident que els esforços que es van fer van ser fruit de la convicció i de la sensació que es tenia que si allò no sortia ens tornaríem a enfrontar com havia passat històricament. Ens espantava que es tornés a produir a Espanya un enfrontament de radicalitats. Ha de coincidir també que hi hagi polítics que ho vegin, i en aquell cas Suárez va instal·lar una posició en el centre i va convidar la gent a apropar-s'hi i evitar els extrems.

Crec que la por hi té un paper. En el meu cas, per exemple, em feia por el que passava a Catalunya i em semblava sorprenent que als altres no els en fes. Perquè si haguessin tingut una mica més de por segurament haurien intentat fer alguna cosa, crear algun pont, abans que les coses anessin més lluny. La política, ja ho saps, té problemes molt grossos. Un d'ells, d'una miopia extraordinària, és que només hi veu amb els ulls de les cites electorals. Per a la política, la fi del món és la propera cita electoral. No dic que ignori les coses, però, de fet, viu amb un motor que es dirigeix a la propera cita electoral, després de la qual arriba ja l'espai infinit. Amb aquesta mirada, segons quins problemes tenen angles de rendibilitat. Poden ser un embolic però, des d'aquest cantó jo en trec algun benefici, i des d'aquell altre, jo també. Tampoc és que m'agradi que es facin les coses amb el sentiment de la por com a motor, però en ocasions a l'ésser humà no li va malament recordar que les coses poden anar malament. Els polítics no acceptaran mai que les coses s'escapen de control perquè aquest reconeixement és el seu fracàs.

Del trinomi periodistes/polítics/societat, quin element creu que ha experimentat un canvi més notori en els últims temps, i en quin sentit ho ha fet?

Crec que tots han canviat d'una manera extraordinària. El més important, a parer meu, no és tant com ha canviat cadascun d'ells, sinó com han canviat les relacions entre ells. Les relacions del periodisme i la política han arribat a la patologia, s'han fet malaltisses. S'han perdut les cauteles de les distàncies que són imprescindibles entre realitats que han de conviure però que han de fer-ho amb papers diferents. En alguns casos, han arribat a produir jocs d'aproximació que han portat la societat a creure'ls part d'una mateixa cosa, com una cosa enfront nostre, contra nosaltres. D'una banda, estem nosaltres amb la nostra vida, amb els nostres problemes, i després hi són ells «amb les seves coses». El joc de relacions de la política amb la societat s'ha alterat perquè la política sembla cada vegada menys interessada a tenir un projecte per transmetre a la societat; està més interessada a saber què pensa aquesta societat per després fer-li un projecte. La societat demoscòpica segons la qual jo, que governo, no tinc res a dir, faré un sondeig i el que em diguin que els agrada és el que faré. I quan demà em diguin que els agrada una altra cosa, doncs aniré cap allà. Això li ha llevat a la societat la força de les accions per un projecte. Ara, a un polític li preguntes per una cosa i no sap ni tan sols què en pensa: pensa el que li diu la societat que ha de pensar.

Pel que fa als mitjans de comunicació, que ara estan vivint una situació molt difícil, crec que en massa ocasions han confós el seu paper, i en comptes de ser els enviats especials de la societat enfront del poder han actuat com a enviats del poder enfront de la societat.

Com a entrevistador, què s'estima més, les preguntes encobertes o les insistents?

(Riu) Aviam, això és un problema de dosi. La insistència és necessària, al meu parer, però sempre amb educació. És important insistir quan estan fugint d'estudi clamorosament. Però les preguntes no han de ser mai encobertes, saps per què? Perquè l'entrevistador ha d'entrevistar pensant en el destinatari natural del seu treball, que és la gent. L'entrevistador actua en qualitat d'enviat especial de la gent per conèixer els punts de vista d'algú; per tant, les preguntes han de ser enteses per aquesta gent. No se li ha d'oblidar que ell no és l'estrella de res: l'estrella és l'entrevistat, que té coses a dir a una societat que té dret a escoltar-les. La clau és col·locar-se en la posició adequada, és a dir, saber que hi ha algú que té coses a dir-li a la gent i que jo sóc la persona que ha de fer que aquesta comunicació arribi tal com ha d'arribar: marcant les contradiccions, posant en evidència les coses que no estan clares, sabent-ne prou per fer que aquest discurs sigui entès, per desemmascarar aquella bola que clama al cel… Però sempre pensant en l'últim destinatari.

I d'on s'extreu la millor informació, de les respostes concises o de les elaborades?

S'extreu informació de les respostes que la gent dóna de debò, o sigui, molt poques vegades (riu). La gent només parla quan sap que està sent escoltada. I és molt poc freqüent que el que entrevista estigui escoltant. En tot cas, fa cara d'estar escoltant. I la gent només explica coses quan se sap escoltada. Sobretot, les figures amb més experiència, amb més taules, amb més entrevistes fetes, és molt poc probable que puguin sortir del seu propi registre, perquè tot el que pensen és el resultat de coses molt treballades i que es resumeixen en un pensament que, a força de ser repetit, gestionen amb facilitat. Tinc alguna experiència molt bonica sobre aquest tema amb Margaret Thatcher. A mi m'agrada molt entrevistar sense papers, perquè no m'agrada que quan formulo una pregunta el que em comença a contestar noti que estic menys interessat en la seva resposta que a comprovar la meva pregunta de després, i perquè m'he adonat d'això que et comentava, que la gent només parla si se sent escoltada, i quan això passa et pot sorprendre i es pot sorprendre. Margaret Thatcher havia escrit un llibre quan va deixar de ser primera ministra i l'estava presentant per Europa. L'entrevista que li feia jo devia ser la trenta-quatrena que li feien. Estàvem a la televisió. Vaig començar a preguntar, i ella a contestar, tot molt educat, i, en un moment determinat, jo li vaig fer una pregunta que vaig notar que havia tocat el cor del personatge. Li vaig preguntar —ella mateixa ho havia explicat a les seves memòries—: «Quan va deixar de ser ministra, va plorar?». «Sí, sí», em va respondre. «I el dia que va donar ordre d'atacar a la guerra de les Malvines, no va plorar o no ho posa al llibre?». Ella va reaccionar com dient: «Error! Hauria hagut de plorar!» Ella, que estava responent com una autèntica professional que ho sabia tot! No li vaig voler posar un parany, volia saber si havia plorat o no també en aquella ocasió. I ella va notar que jo volia que m'ho expliqués. I llavors va començar a parlar i va canviar completament l'entrevista.