Hilda Farfante: «La Transició ens va trair, a nosaltres i als nostres morts»

Hilda Farfante (Cangas del Narcea, Astúries, 1931) és filla de mestres republicans afusellats l’any 1936.
Hilda Farfante (Cangas del Narcea, Astúries, 1931) és filla de mestres republicans afusellats l’any 1936.
Entrevistes
(22/12/2014)

Hilda Farfante (Cangas del Narcea, Astúries, 1931) va perdre els pares quan tenia cinc anys. Tots dos eren mestres republicans. La seva mare, Balbina Gayo Gutiérrez, va ser detinguda el 9 de setembre de 1936 per les tropes falangistes quan anava a obrir lʼescola que dirigia, un centre del municipi de Cangas del Narcea, on també treballava el pare de Hilda, Ceferino Farfante Rodríguez. Ceferino va ser capturat lʼendemà, quan va anar a preguntar per la seva dona. Aquell mateix dia els van matar a tots dos. Ella està enterrada en una cuneta. A ell el van llençar per un barranc. Són desapareguts. Van deixar tres filles petites que van anar a viure, per separat, amb familiars. Des de llavors, Hilda va quedar a càrrec de la seva tia Guillermina, també mestra. Amb tan sols nou anys, ja ajudava la tieta a fer classe. Va estudiar batxillerat i, després, Pedagogia. Ha estat mestra i directora dʼescola.

Des de petita, la Hilda va haver de conviure amb la por i la necessitat dʼamagar la seva història. Després de seixanta-cinc anys de silenci, ara dedica la seva vida a la recuperació de la memòria històrica i demana justícia per als assassinats durant la Guerra Civil i la dictadura. «Que seʼn faci una reparació pública, almenys un reconeixement del que va passar», reclama. El seu testimoniatge sʼinclou en el documental Las maestras de la República, dirigit per Pilar López Solano. El film, que lʼany passat va guanyar el Goya al millor documental, recupera el llegat educatiu que van deixar aquelles mestres, encara vigent avui en dia. Hilda Farfante va visitar el passat 19 de novembre la Universitat de Barcelona per presentar aquest documental i explicar el seu testimoniatge, dins del cicle «Solidaritat, Cinema i Memòria» que va organitzar la Fundació Solidaritat UB.

 

Hilda Farfante (Cangas del Narcea, Astúries, 1931) és filla de mestres republicans afusellats l’any 1936.
Hilda Farfante (Cangas del Narcea, Astúries, 1931) és filla de mestres republicans afusellats l’any 1936.
Entrevistes
22/12/2014

Hilda Farfante (Cangas del Narcea, Astúries, 1931) va perdre els pares quan tenia cinc anys. Tots dos eren mestres republicans. La seva mare, Balbina Gayo Gutiérrez, va ser detinguda el 9 de setembre de 1936 per les tropes falangistes quan anava a obrir lʼescola que dirigia, un centre del municipi de Cangas del Narcea, on també treballava el pare de Hilda, Ceferino Farfante Rodríguez. Ceferino va ser capturat lʼendemà, quan va anar a preguntar per la seva dona. Aquell mateix dia els van matar a tots dos. Ella està enterrada en una cuneta. A ell el van llençar per un barranc. Són desapareguts. Van deixar tres filles petites que van anar a viure, per separat, amb familiars. Des de llavors, Hilda va quedar a càrrec de la seva tia Guillermina, també mestra. Amb tan sols nou anys, ja ajudava la tieta a fer classe. Va estudiar batxillerat i, després, Pedagogia. Ha estat mestra i directora dʼescola.

Des de petita, la Hilda va haver de conviure amb la por i la necessitat dʼamagar la seva història. Després de seixanta-cinc anys de silenci, ara dedica la seva vida a la recuperació de la memòria històrica i demana justícia per als assassinats durant la Guerra Civil i la dictadura. «Que seʼn faci una reparació pública, almenys un reconeixement del que va passar», reclama. El seu testimoniatge sʼinclou en el documental Las maestras de la República, dirigit per Pilar López Solano. El film, que lʼany passat va guanyar el Goya al millor documental, recupera el llegat educatiu que van deixar aquelles mestres, encara vigent avui en dia. Hilda Farfante va visitar el passat 19 de novembre la Universitat de Barcelona per presentar aquest documental i explicar el seu testimoniatge, dins del cicle «Solidaritat, Cinema i Memòria» que va organitzar la Fundació Solidaritat UB.

 

La Segona República va ser una època que va apostar per lʼeducació i va canviar la imatge de la dona. La seva pròpia mare, per exemple, va arribar a ser directora dʼescola, una cosa impensable uns quants anys abans.

Hi penso tant, en ella, ara! Penso que, amb trenta-cinc anys, va aconseguir molt a la vida, tot i venir dʼuna família molt humil. En un temps en què les dones no podien ni tallar-se els cabells, la meva mare ho va aconseguir tot: ser independent, estudiar una carrera, casar-se amb lʼhome que estimava, treballar i arribar a ser directora dʼescola. Era molt difícil en aquella època que una dona manés altres homes, i ella ho va fer. A més, a lʼescola no només sʼensenyava a nens i nenes, sinó també a homes i dones.

Recordo una fotografia de la mare fent classe a dones. Se la veu fent punt amb la meva germana Berta, i les alumnes grans que estan amb ella també tenen els seus fills de set o vuit anys al costat. Perquè les dones anessin a classe, la mare deixava que hi portessin els fills: al revers de la imatge, es pot llegir una anotació de la meva mare on explica que, per convèncer-les que anessin a aprendre a llegir i a escriure, primer els havia dʼensenyar a fer peücs. La mare sempre va voler compartir el que era la casa, la família, amb la feina. La feina, no la va descartar mai. Ja ho veus, la van matar perquè va ser ella qui va anar a obrir lʼescola.

 

Persones com els seus pares van protagonitzar un veritable canvi en el sistema educatiu dʼaquells anys. Quins van ser els èxits més importants dʼaquella època?

Els meus pares no pertanyien a cap partit polític, però van fer un salt tan gran, van modernitzar lʼeducació amb tants projectes… Que poc els va durar i que car ho van pagar! Amb la meva mare de directora, havien creat un Centre de Col·laboració Pedagògica que ajuntava més de cent professors de llogarets petits que pertanyien al concejo de Cangas del Narcea. Es reunien un cop al mes i, el juliol del 1935, van organitzar una Setmana Pedagògica. També van crear la cantina escolar, la biblioteca escolar… Moltes vegades explico que jo vaig trigar més de quaranta anys, quan ja era mestra i directora a Madrid, a tornar a fer una reunió de mestres.

 

Tot es trunca amb la Guerra Civil i lʼassassinat dels seus pares. Malgrat tot, decideix dedicar-se a lʼensenyament com ells. Per què?

No tinc el record dʼhaver entrat a lʼescola, perquè, de fet, mai no nʼhe sortit. Vaig néixer en una escola rural, dʼaquelles que tenien lʼhabitatge a dalt i a baix hi havia les aules de la mare i el pare. Fins que va passar «lʼespant», com en dic jo. Tenia cinc anys. Després dʼallò, vaig viure amb la tia Guillermina, que també era mestra. Com que estava marcada, va tenir lʼencert dʼagafar pàrvuls per no tenir problemes, i jo lʼajudava a fer classe des de molt petita, amb tan sols nou anys.

 

Com era ser mestra durant el franquisme?

Com a alumna, em vaig empassar sencera tota lʼescola del nacionalcatolicisme. Com era aquella escola? Bé, no en coneixia cap altra. Però després, amb el pas dels anys, te nʼadones i penses: «Quina escola hem tingut, només dʼadoctrinament!». No ens ensenyaven a pensar, a debatre, a res.

Com a mestra, he tingut molta il·lusió, mʼha agradat molt lʼescola. Però durant els quaranta anys de dictadura, lʼeducació reposava en un autèntic desert. I teníem tanta por de parlar… Recordo que vaig fer amistat amb una companya que també era mestra a la mateixa escola que jo a Madrid. Vam estar prop de dos anys porta per porta, veient-nos a lʼhora del pati, parlant dels fills, de biberons, de tot. Un dia, vaig sentir dir a la directora de lʼescola: «He estat directora a la conca minera, a Astúries, i a gairebé tots els meus alumnes els havien matat els pares per rojos, fixiʼs quina gentussa devien ser». Jo, que llavors estava embarassada, vaig fer veure que no em trobava bé, vaig sortir i vaig anar a lʼúltim racó a cridar. La meva companya va sortir darrere meu i em va preguntar què em passava. Li vaig explicar que no podia aguantar sentir allò, perquè als meus pares els havien matat. I ella em va confessar que també havien assassinat el seu pare, que era mestre, i els seus dos germans, de 26 i 27 anys. Teníem la pena de cinc morts, feia dos anys que estàvem juntes i no ens ho havíem dit mai. Sempre silenci i més silenci. Què es pot construir sobre el silenci i la mentida? Només una farsa.

 

El 1975, mor Franco, però el canvi triga a arribar. Vostè explica que un dels seus principals èxits va ser aconseguir que deixés de ser obligatori cantar el Cara al sol a lʼescola que dirigia a Madrid… el 1981!

Sí, es tracta dʼEscuelas Aguirre, una institució molt antiga que va ser la primera escola creada per a nenes pobres a Madrid. Era municipal, de lʼAjuntament, no era nacional, la qual cosa vol dir que no hi accedíem totes les mestres que havíem entrat per oposició, sinó els mestres que designava a dit lʼAjuntament. La primera vegada que vaig proposar celebrar-hi el Carnestoltes, el 1980, recordo que una professora es va ficar amb els nens a classe, va abaixar les persianes i va començar a resar el rosari perquè els altres estàvem disfressats al pati amb els nens, divertint-nos. Eren franquistes i seguiran sent-ho. Quan no volem saber, no sabem.

 

Actualment, vivim una època de retallades que fa perillar la feina feta per les mestres republicanes fa més de setanta anys i la seva defensa de lʼescola pública. Creu que hem retrocedit els últims anys?

El pas de lʼescola de la República a lʼescola del franquisme va ser una cosa espantosa, una reculada brutal. Però, per sort, ens nʼhem anat recuperant a poc a poc. Malgrat el que diuen els informes, jo no crec que lʼescola estigui tan malament. Sʼhavia avançat amb molt esforç. No obstant això, ara, amb tantes retallades sʼestà perdent moltíssim i és una pena. Fixaʼt: aquest pin que porten els de la marea verda que diu «Escola de tothom i per a tothom», crec que lʼhauria pogut portar exactament igual la meva mare a la seva capelina, perquè encara avui es persegueix el mateix que buscaven aquelles mestres de la República. Lʼescola pública necessita diners i suport, no necessita que li facin la traveta. Sense educació no hi ha democràcia, i lʼhem de defensar.

 

Després dʼun silenci de seixanta-cinc anys, treballa activament en la recuperació de la memòria històrica i reclama que es faci llum sobre els crims del franquisme.

La Transició ens va trair, a nosaltres i als nostres morts. I jo fa quinze anys que crido per explicar la vida dels meus pares, perquè deixin de ser invisibles. La seva història sʼha de saber. No podem girar full com si no hagués passat res, no ho podem permetre. Tinc una amiga, Marisa Peña, que em va escriure un vers molt bonic que diu: «Mientras que yo tenga voz, hablaré de mis muertos. Mientras que yo tenga voz, no han de callar mis muertos». Cal seguir parlant-ne. No sʼha de plorar; cal parlar i explicar.

Lamentablement, el franquisme no se nʼha anat mai i segueix governant-ho tot. És una vergonya que siguem el segon país, després de Cambodja, amb més fosses comunes del món. Això ho han de saber els joves i les properes generacions. Cal que se sàpiga tota la veritat. Tenim un deute pendent amb la història, amb nosaltres mateixos i amb els nostres morts. No podem tornar enrere.

 

Creu que sʼarribarà a recuperar la memòria històrica?

Sí. Aquest viatge a Barcelona mʼha donat moltes esperances. Sʼha creat un ambient, un sentiment col·lectiu que cal reparar tot allò, i jo crec que es farà. Fa anys que crido perquè se sàpiga aquella infàmia, que no quedi en lʼoblit i tingui condemna… Deia Saramago: «Som la memòria que tenim i la responsabilitat que assumim; sense memòria no existim i sense responsabilitat potser no mereixem existir». A mi això és el que mʼha portat fins a aquí, sent feliç.