Els boscos dels Pirineus sʼexpandeixen pels canvis en la ramaderia tradicional

Els boscos tenen la seva pròpia dinàmica: poden guanyar terreny, perdreʼn o mantenir-se estables. Per entendre quines variables afecten aquesta dinàmica, Aitor Ameztegui (CREAF) i el seu equip van comparar el límit del bosc als Pirineus catalans entre els anys 1956 i 2006. Segons els experts, hi ha dos factors clau que tenen un paper important en lʼavenç o retrocés dʼaquest límit: el canvi dels usos del sòl (abandonament de terres i pràctiques tradicionals a causa de lʼèxode rural) i el canvi climàtic.

Els resultats demostren que, efectivament, el bosc ha avançat una mitjana de quaranta metres en aquest període, però de manera molt variable, ja que en més dʼun 60 % dels casos gairebé no sʼhan observat canvis. Les zones on sʼha desplaçat més el límit del bosc són aquelles en què sʼha experimentat un canvi més accentuat dels usos del sòl. Fa cinquanta anys hi havia més càrrega ramadera, amb un nombre més elevat de caps de bestiar i amb presència dʼovelles en transhumància: un sistema de pastures en moviment continu que mantenia el bosc a ratlla. Ara, aquesta càrrega ha disminuït i és més freqüent veure ramats de vaques, que no causen tant impacte en lʼentorn.

Contràriament al que sʼha cregut fins ara, el canvi climàtic hi tindria un paper molt menys important: en concret, lʼestudi no va trobar evidències significatives que poguessin relacionar les modificacions del límit del bosc amb lʼaugment de les temperatures. Aquest resultat és molt rellevant ja que aquest límit acostuma a estar molt influenciat pel clima, i per tant podria esperar-se, en un futur, una pujada més evident. Tot i així, Ameztegui aclareix que «no és que el clima no hi tingui un paper, sinó que en comparació amb els canvis dʼusos, és molt més petit».

Encara hi ha marge perquè el bosc continuï avançant

El límit del bosc és aquell a partir del qual deixen de créixer arbres. Als Pirineus catalans, el trobem aproximadament entre els 2.000 i els 2.300 metres. En aquesta altitud, hi trobem la transició entre un clima subalpí, dominat per boscos de pi negre, i un clima alpí, amb una vegetació limitada a espècies herbàcies o matollars. Tot i així, els experts destaquen que si no hi hagués cap pertorbació humana, aquest límit podria arribar fins a altituds dʼentre 2.200 i 2.500 metres.

Lʼavenç del límit del bosc és una conseqüència més de lʼabandonament de les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals, que comporta també una progressiva densificació i expansió dels boscos. La pèrdua dʼespais oberts i del mosaic típic del paisatge forestal de muntanya, caracteritzat per la combinació de boscos i pastures, pot tenir efectes importants sobre la biodiversitat, i provocar desplaçaments dʼespècies característiques dʼàmbits oberts, o afavorir-ne dʼaltres que prefereixin hàbitats més forestals. De tota manera, Ameztegui aclareix que els boscos dels Pirineus «encara tenen marge per avançar, ja que la pressió ramadera que tenim avui en dia segueix condicionant la posició del límit del bosc».

Referència de lʼarticle:

Ameztegui, A.; Coll, L.; Brotons; L.; i Ninot, J. M. «Land-use legacies rather than climate change are driving the recent upward shift of the mountain tree line in the Pyrenees». Global Ecology and Biogeography, 2015. DOI: 10.1111/geb.12407