Descobreixen hàbitats desconeguts en la flora carbonífera del Pirineu

L'estudi revela la dispersió ecològica de les plantes precursores de la formació d’hulla (<i>Sigillaria brardii</i>) al Pirineu davant un canvi climàtic global.
L'estudi revela la dispersió ecològica de les plantes precursores de la formació d’hulla (Sigillaria brardii) al Pirineu davant un canvi climàtic global.
Recerca
(11/10/2022)

Un estudi revela com lʼespècie Sigillaria brardii —una planta fòssil típica de les torberes i abundant en la flora europea i dʼAmèrica del Nord durant el carbonífer superior— va colonitzar nous espais a les lleres fluvials de la gran serralada europea coneguda com a serralada Varisca, en àrees allunyades del seu hàbitat natural.

L'estudi revela la dispersió ecològica de les plantes precursores de la formació d’hulla (<i>Sigillaria brardii</i>) al Pirineu davant un canvi climàtic global.
L'estudi revela la dispersió ecològica de les plantes precursores de la formació d’hulla (Sigillaria brardii) al Pirineu davant un canvi climàtic global.
Recerca
11/10/2022

Un estudi revela com lʼespècie Sigillaria brardii —una planta fòssil típica de les torberes i abundant en la flora europea i dʼAmèrica del Nord durant el carbonífer superior— va colonitzar nous espais a les lleres fluvials de la gran serralada europea coneguda com a serralada Varisca, en àrees allunyades del seu hàbitat natural.

Aquest procés de dispersió ecològica de lʼespècie només sʼhavia documentat a les conques sedimentàries litorals —anomenades paràliques— dels Estats Units i del nord dʼEuropa. Ara, el treball publicat a la revista Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology descriu per primer cop aquest fenomen de colonització de la Sigillaria brardii en els pantans dʼaigua dolça de la cadena Varisca, una antiga estructura geològica europea —avui dia erosionada— que encara presenta afloraments geològics als Pirineus i a les serralades costaneres catalanes.

Lʼarticle, que amplia el coneixement sobre les característiques dels ecosistemes forestals a finals del carbonífer, està signat pels experts Aixa Tosal, Joaquim Pàmies i Carles Martín-Closas, del Departament de Dinàmica de la Terra i de lʼOceà de la Facultat de Ciències de la Terra i de lʼInstitut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona.

La flora carbonífera del Pirineu a Catalunya

Lʼequip ha dut a terme anàlisis sedimentològiques, tafonòmiques i paleoecològiques a la conca dʼErillcastell (Alta Ribagorça), al vessant sud dels Pirineus catalans, una geozona de gran interès científic per estudiar el procés de creació de les conques carboníferes pirinenques.

Moltes mines de carbó que han estat explotades corresponen a antics boscos que es van fossilitzar. En concret, la formació dels dipòsits dʼhulla del final del carbonífer (pennsilvanià) del Pirineu sʼassocia a lʼacumulació de torba procedent de plantes evolutivament relacionades amb el llinatge actual dels isòets (pteridòfits). Aquests isòets arborescents, del gènere Sigillaria, solien trobar-se en pantans i torberes, a les valls de la gran serralada Varisca.

Els troncs dʼaquesta planta —formats sobretot per un teixit força feble o periderm— es van anar acumulant en el fons dels pantans anòxics i es van transformar fàcilment en torba. Després dʼuna llarga maduració geoquímica —sota altes pressions i temperatures—, la torba acumulada es va transformar en hulla, un tipus de carbó, que va ser explotada al Pirineu a finals del segle XIX i principis del XX per alimentar les fàbriques de vapor de Barcelona. Més tard (1950-1970), les mines carboníferes es van reobrir per abastir petites fàbriques de ciment locals al Pirineu.

Sigillaria brardii: quan les torberes desapareixen

Segons els experts, lʼaugment de la plasticitat ecològica de lʼespècie sʼassocia a un moment de canvi climàtic global, amb una temperatura i una aridesa més elevades. Aquestes condicions ambientals van causar la reducció de lʼextensió de les torberes i un increment de lʼerosió i del drenatge en zones de muntanya, i això explicaria la nova distribució ecològica de lʼespècie.

«Aquest canvi assoleix el punt àlgid en el permià inferior, fa entre 300 i 273 milions dʼanys, quan finalment tots els representants arborescents dʼaquest grup de pteridòfits es van extingir», conclou lʼequip investigador.

 

Article de referència:

Tosal, A.; Pàmies, J.; Martín-Closas, C. “Plant taphonomy and palaeoecology of Pennsylvanian wetlands from the Erillcastell Basin of the Eastern Pyrenees, Catalonia, Spain”. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, setembre de 2022. Doi: 10.1016/j.palaeo.2022.111234