Cartes inèdites entre Camilo José Cela i Antonio Vilanova
Coincidint amb el desè aniversari de la mort del premi Nobel de Literatura Camilo José Cela, i quan és a punt de complir-se el quart aniversari del traspàs de lʼhispanista Antonio Vilanova, sʼha publicat la correspondència que van mantenir tots dos durant gairebé quaranta anys. Camilo José Cela / Antonio Vilanova. Correspondencia és el recull de prop dʼun centenar de cartes inèdites fins ara, prologat per Adolfo Sotelo, degà de la Facultat de Filologia de la UB i biògraf de lʼescriptor gallec.
Coincidint amb el desè aniversari de la mort del premi Nobel de Literatura Camilo José Cela, i quan és a punt de complir-se el quart aniversari del traspàs de lʼhispanista Antonio Vilanova, sʼha publicat la correspondència que van mantenir tots dos durant gairebé quaranta anys. Camilo José Cela / Antonio Vilanova. Correspondencia és el recull de prop dʼun centenar de cartes inèdites fins ara, prologat per Adolfo Sotelo, degà de la Facultat de Filologia de la UB i biògraf de lʼescriptor gallec.
Lʼedició de lʼepistolari ha estat possible gràcies a la Fundació Camilo José Cela, que ha cedit totes les cartes que conservava entre Cela i Antonio Vilanova, que havia estat catedràtic de Filologia Hispànica a la UB. Llegint-les sʼarriba a conèixer lʼestreta relació humana i intel·lectual entre les dues personalitats, i es pot aprofundir, a més, en aspectes de la cultura espanyola de mitjan segle XX. Els treballs dʼedició han estat a càrrec de Blanca Ripoll i Sintes, investigadora del Departament de Filologia Hispànica de la UB.
Cela era, juntament amb Miguel Delibes, lʼautor contemporani que més apassionava Vilanova. De fet, Vilanova va ser, juntament amb Pemán, lʼúnic crític capaç dʼentendre i interpretar lʼobra de Cela Mrs. Caldwell habla con su hijo. Cela i Vilanova es van conèixer el febrer del 1953, suposadament a la Universitat de Barcelona, durant la cloenda dʼun cicle sobre novel·la. A partir dʼaquell moment van iniciar una amistat intensa, com ho denota lʼepistolari que ara coneixem i en el qual es fa prou evident la familiaritat amb què es tractaven.
Camilo José Cela / Antonio Vilanova. Correspondencia comença amb una llarga carta dʼAntonio Vilanova a Cela (maig del 1954) en la qual lʼhispanista, des de la seva càtedra de la Universitat de Barcelona, descriu lʼambient que lʼenvolta, agraeix lʼhospitalitat que Cela i la que aleshores era la seva esposa, Charo, li han dispensat en les visites recents que els ha fet, i posa de manifest lʼadmiració i lʼestima que sent per lʼautor i la seva obra. La darrera de les cartes entre tots dos (setembre del 1991) també lʼenvia Antonio Vilanova, per agrair a Cela el suport que li ha ofert per optar a la vacant que Ricardo Gullón ha deixat a la Reial Acadèmia Espanyola. Entremig, es pot anar seguint un intercanvi periòdic dʼimpressions intel·lectuals (com quan Vilanova fa referència a la lectura crítica i admirada de lʼobra de Cela), queixes (sobre les presses i pressions dels editors per a lʼun, i dʼaltres crítics literaris o les oposicions a càtedra, per a lʼaltre), inquietuds, dubtes professionals i agraïments i manifestacions dʼestima i condol per la malaltia o el traspàs de familiars, una confiança que es va fer extensiva a les respectives dones i de la qual també recull testimoni lʼepistolari ara publicat.
Per Adolfo Sotelo, i així ho manifesta en el pròleg de lʼedició, «el que és substancial dʼaquesta correspondència se situa en lʼetapa que va del 1954 al 1962, uns anys decisius per a lʼitinerari de Camilo José Cela i Papeles de Son Armadans, i també temps difícils i crucials per a la trajectòria acadèmica dʼAntonio Vilanova. Espai i temps en què la franquesa i la col·laboració van ser la millor companyia entre ells. Un emblema adequat de lʼepistolari és la consideració de Cela en una carta del 8 de setembre del 1962: ”Te hablo sin ambages, porque te quiero como a un hermano”».
Camilo José Cela, un dels escriptors més destacats de la literatura espanyola de tots els temps, va ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola i va ser reconegut amb nombrosos guardons, entre els quals destaquen el Premi Nobel de Literatura el 1989, el Premi Cervantes el 1995 i el Príncep dʼAstúries de les Lletres el 1987. Lʼescriptor gallec, que va morir el 2002, mesos abans de fer els 86 anys, va deixar una obra més que prolífica com a novel·lista, periodista, assagista, editor de revistes literàries i conferenciant.
Antonio Vilanova, hispanista, assagista, escriptor i catedràtic de la UB, va morir el 2008 als 84 anys. Bona part de les seves ressenyes literàries les va publicar al setmanari Destino. Des del 1996 va dirigir també la gran col·lecció de literatura europea Palabra en el Tiempo, que editava Lumen.