Carles Boix: «Estem vivint un canvi estructural molt important en la política»
Carles Boix, catedràtic Robert Garrett de Política i Afers Públics de la Universitat de Princeton, vindrà a Barcelona, «a casa seva», per dirigir a la Facultat dʼEconomia i Empresa de la UB un projecte de recerca per al qual ha obtingut una Advanced Grant, el prestigiós ajut que concedeix el Consell Europeu de Recerca (ERC) a investigadors sèniors. Doctor per la Universitat de Harvard, Boix ha estat assessor del Banc Mundial i del Banc Interamericà de Desenvolupament, i des de l'octubre del 2010 és membre de l'Acadèmia Americana d'Arts i Ciències. La seva recerca abasta les àrees de lʼeconomia política i la política comparada, particularment la teoria democràtica, els orígens de les institucions i els efectes dʼaquestes sobre el creixement i la desigualtat. En aquesta entrevista parla de política, tant europea com americana, i del que serà la seva activitat de recerca a la Universitat de Barcelona.
Carles Boix, catedràtic Robert Garrett de Política i Afers Públics de la Universitat de Princeton, vindrà a Barcelona, «a casa seva», per dirigir a la Facultat dʼEconomia i Empresa de la UB un projecte de recerca per al qual ha obtingut una Advanced Grant, el prestigiós ajut que concedeix el Consell Europeu de Recerca (ERC) a investigadors sèniors. Doctor per la Universitat de Harvard, Boix ha estat assessor del Banc Mundial i del Banc Interamericà de Desenvolupament, i des de l'octubre del 2010 és membre de l'Acadèmia Americana d'Arts i Ciències. La seva recerca abasta les àrees de lʼeconomia política i la política comparada, particularment la teoria democràtica, els orígens de les institucions i els efectes dʼaquestes sobre el creixement i la desigualtat. En aquesta entrevista parla de política, tant europea com americana, i del que serà la seva activitat de recerca a la Universitat de Barcelona.
En un article recent que va publicar al diari Ara, parlava dʼun distanciament entre els votants i les elits polítiques.
La política abans era molt de consens, era molt de centre, o de centreesquerra. I això, en certa manera, «ha petat». Aquest és un component important del que veiem ara: el canvi als Estats Units, el Brexit, els moviments de partits proteccionistes antiimmigrants a lʼEuropa continental, Le Pen, etc. Els partits polítics dʼabans van amb el pas canviat, perquè tenen una tensió entre alguns electorats que encara representen i els nous estrats socials que no necessàriament sʼhan beneficiat dels canvis tecnològics i del procés de globalització que sʼha produït en les darreres dècades.
A Espanya serien els mileuristes. Si pensem en la manera com està distribuït lʼespai electoral a Espanya, per exemple, lʼesquerra està dividida realment en dos grups: la gent més gran encara vota la socialdemocràcia clàssica, i els joves, amb salaris menors —o comparativament menors per lʼeducació que tenen—, han anat a votar noves formacions polítiques com Podem. Al darrere dʼaquesta reorganització de lʼespai polític, hi ha un component de canvi estructural molt important.
Després hi ha un altre factor, potser, que té a veure amb la distància entre elits i electors. Els que estan controlant lʼespai comunicatiu i lʼespai polític —o els que hi participen— tenen un poder molt gran, i aleshores se sent la distància entre lʼelectorat i les elits polítiques.
Quines mesures podrien contribuir a fer disminuir aquesta distància? Les llistes obertes, per exemple?
Podria ser, tot i que les llistes obertes… A vegades imaginem que aquestes coses resoldran fàcilment els problemes. Les llistes obertes es feien servir a Itàlia abans de lʼany 91. Dins de la llista, els electors podien canviar lʼordre dels polítics. Curiosament, es feia servir molt al sud dʼItàlia. Al nord, la gent votava la llista i no canviava lʼordre dels candidats. I per què es feia servir molt al sud? Perquè, dins del partit, els diferents polítics competien —normalment a través de polítiques clientelars— per aconseguir els vots dels electors. Per tant, els que la gent posava a dalt eren els que feien més favors personals després de les eleccions.
Jo crec que, més que canvis específics en les regulacions, depèn molt del tipus de relació dels votants amb els polítics. Fins a quin punt els votants són persones informades, capaces de mobilitzar-se, que no depenen dʼanar al polític de torn per aconseguir el favor personal. No dic que no sigui interessant fer llistes obertes, però potser hi ha altres coses que jo faria abans.
A quin canvi estructural en els nostres sistemes polítics feia referència?
Estem vivint un canvi estructural molt important en la política. Lʼeconomia, tal com la concebíem, ha canviat. Quan pensem en el segle XX des del punt de vista industrial, pensem en lʼempresa automobilística (Ford i General Motors, Detroit, la Seat...). Empreses en què una bona part de la producció està automatitzada, en què els treballadors centrals en el procés de producció són els treballadors semiqualificats organitzats en sindicats. Pel tipus de treball —que és central en aquest procés de producció— hi ha certa igualtat en els salaris i entre rendes de capital i rendes de treball. Dʼaixò, alguns en diuen lʼèpoca daurada del capitalisme democràtic. Als Estats Units comença el 1920; a Europa, després de la Segona Guerra Mundial. En aquest context, els partits polítics representaven totes aquelles classes mitjanes, o treballadores però semiqualificades. La competició electoral es produïa molt en el centre de lʼespai polític. Tant socialistes com cristianodemòcrates, o fins i tot els partits liberals o conservadors de lʼèpoca, tots mantenien cert consens al voltant dʼaquest tipus dʼeconomia, de relacions socials, etc.
A partir dels anys vuitanta, noranta, com a conseqüència de certs canvis tecnològics, la introducció de lʼordinador —i lʼimpacte que això té sobre molts treballs que abans la gent feia directament però que ara han desaparegut o estan començant a desaparèixer—, sʼha produït cert trencament en el que seria la part central de la distribució de la renda i dels treballs en lʼeconomia. I això es combina amb cert procés de globalització, de competència real, des de països amb salaris baixos que també «sʼhan menjat» moltes de les indústries. No a tot arreu: les indústries dʼalt valor afegit a Alemanya i en altres llocs continuen sent potents i continuen competint internacionalment; però les empreses de joguines, de mobles, tèxtils, amb un component de treball molt important, han estat molt afectades per la globalització. Això no ha produït un trencament però sí una reducció dʼaquell espai central, i ha afectat, al meu entendre, la manera en què es feia la política abans.
Com a politòleg, és interessant el procés independentista de Catalunya?
És molt interessant. Té menys paral·lelismes amb altres independències dels que, en certa manera, pensem; perquè la majoria —si no totes les independències— sʼhan produït històricament en moments de canvis fonamentals en el sistema internacional: la fi de la Primera Guerra Mundial i la caiguda dels imperis centrals van dur a la creació de petits països al centre dʼEuropa; després de la Segona Guerra Mundial, va tenir lloc el procés de descolonització; amb la caiguda de la Unió Soviètica, molts països van recuperar la seva llibertat. Excepte alguns casos —com els dʼIslàndia o Noruega—, la majoria de les independències sʼhan produït en moments de crisi. Fins i tot les dels països de lʼAmèrica Llatina van tenir lloc, o van començar a tenir lloc, quan Espanya va ser ocupada pels francesos i quan es recuperava de la Guerra de la Independència.
El cas català es produeix quan hi ha estabilitat en lʼordre internacional. Dʼaltra banda, sí que hi ha cert paral·lelisme en el fet que hem vist moltes revolucions urbanes pacífiques amb més o menys èxit que han estat el producte de mobilitzacions populars. Totes les revolucions de lʼest dʼEuropa, les revolucions àrabs —la majoria dʼelles fracassades, excepte la de Tunísia—; en aquest sentit sí que hi ha cert paral·lelisme perquè en el moment en què ens trobem, en què sembla que la negociació no és possible, crec que sense una mobilització de la gent això no canviarà. I, en aquest sentit, és interessant. Realment, molt interessant.
Vostè que treballa als Estats Units, creu que es consolidaran Trump i les seves polítiques?
La victòria de Trump és el resultat dʼuna coalició de grups socials molt diversos. Per la seva grandària geogràfica i poblacional, els Estats Units sʼhan dʼentendre com Europa, des de Moscou fins a Lisboa: és a dir, heterogènia i complexa. Demòcrates i republicans són, cada partit, una coalició de diferents parts. La coalició de Trump té tres potes: la primera és el partit tradicional republicà —el partit de Reagan—, a favor dʼimpostos baixos i de desregulació; la segona és el sector més interessat en el que a Amèrica seʼn diu polítiques socials, que serien les polítiques sobre lʼavortament, sobre la família, i que ja votava el partit republicà; i la tercera pota és la que Trump ha aconseguit mobilitzar cap al partit republicà: una part de la classe treballadora de lʼàrea industrial que va des de Wisconsin fins a Pennsilvània. En tot aquest corredor —que era demòcrata—, una part passa a votar Trump. Potser no haurien votat un altre tipus de candidat republicà, però sí Trump, amb la seva oferta de proteccionisme tant envers la immigració com envers la competència asiàtica.
Aquest canvi electoral es deriva del canvi estructural de què parlàvem abans. Això també es veu en el Brexit; i a França, on molta gent que havia votat partits dʼesquerres, o una part important, està considerant votar Le Pen. Fins a quin punt es pot consolidar aquesta coalició de Trump? Això és el que jo no sé perquè, com que són tres grups diferents, hi ha molta tensió entre ells, sobretot entre lʼala més a favor de desregular i dʼabaixar impostos i les demandes dʼaquesta classe treballadora industrial o postindustrial. I aquesta tensió, no veig com es pot resoldre fàcilment.
Quins són els trets principals del projecte de recerca que durà a terme a la UB, The birth of party democracy. The emergence of mass parties and the choice of electoral laws in Europe and North America (1870-1940)?
El projecte és un intent dʼanalitzar la formació de partits polítics i institucions electorals en el que anomenem la primera onada democràtica, la que comença a mitjan segle XIX amb les revolucions de 1848, i que sʼestén fins a la Primera Guerra Mundial. És un creixement progressiu de la democràcia, sobretot en lʼàmbit europeu, a lʼEuropa occidental, i a les Amèriques.
El projecte aposta per combinar metodologies noves (estadístiques pròpies de la ciència política, de lʼeconomia contemporània actual) amb una recollida de dades històriques dʼaquella època. Volem recuperar les dades censals que existeixen i alhora digitalitzar mapes de lʼèpoca, que inclouen una gran quantitat dʼinformació, per reconstruir els processos històrics i electorals dʼaquell període. El projecte és de ciència política però també hi ha un interès per relacionar-se amb economistes, amb historiadors, amb sociòlegs. La Facultat dʼEconomia i Empresa de la UB és un lloc molt interessant per fer-ho. Tradicionalment ja era una escola dʼeconomia i de ciència política. Fer-ho aquí crec que té molt de sentit.