Una restauració d’època

Les restauradores Marta Vilà, Julia Fritz i Letizia Di Liberto.
Les restauradores Marta Vilà, Julia Fritz i Letizia Di Liberto.
Reportatge | Cultura
(06/02/2023)
La UB ha restaurat les portes de la façana principal de l’Edifici Històric. Se n’ha encarregat un equip liderat per Sonia Berrocal i Marta Vilà, restauradores i professores del Departament d’Arts i Conservació-Restauració de la Facultat de Belles Arts. Totes dues coneixen bé el patrimoni moble de la UB: ja havien assumit moltes altres restauracions, entre elles la de les portes de la galeria del Paranimf (2017-2018). La resta de l’equip el formaven especialistes en les diferents tasques de restauració que s’havien de fer.
Les restauradores Marta Vilà, Julia Fritz i Letizia Di Liberto.
Les restauradores Marta Vilà, Julia Fritz i Letizia Di Liberto.
Reportatge | Cultura
06/02/2023
La UB ha restaurat les portes de la façana principal de l’Edifici Històric. Se n’ha encarregat un equip liderat per Sonia Berrocal i Marta Vilà, restauradores i professores del Departament d’Arts i Conservació-Restauració de la Facultat de Belles Arts. Totes dues coneixen bé el patrimoni moble de la UB: ja havien assumit moltes altres restauracions, entre elles la de les portes de la galeria del Paranimf (2017-2018). La resta de l’equip el formaven especialistes en les diferents tasques de restauració que s’havien de fer.

L’eliminació del vernís antic l’ha dut a terme l’empresa de Rafael Llibre, així com les primeres fases d’aplicació de l’acabat de protecció. Pel que fa a les feines de consolidació estructural de la fusta, han anat a càrrec de Julia Fritz, fustera de formació alemanya. La neteja de les peces de llautó i les fases finals d’aplicació de l’acabat han estat a càrrec de la mateixa Julia Fritz i de Letizia Di Liberto, professional de l’àmbit de les tècniques pictòriques formada en restauració. Ambdues col·laboren des de fa més de vint anys en restauracions del patrimoni. «Jo mateixa he participat en totes les fases de la intervenció i he dut a terme la direcció de la feina, juntament amb la conservadora-restauradora de béns culturals Sonia Berrocal», explica Marta Vilà.

Prèviament, al desembre, s’havia fet un rigorós examen organolèptic que havia revelat un desgast extrem i òxid en el vernís, esquerdes a la superfície de la fusta i fragments amb risc de despreniment, a més de nombroses taques de brutícia que estaven desgastant els tiradors de llautó. Aquestes patologies es devien fonamentalment a l’orientació assolellada de la façana, i especialment a la seva disposició exposada als agents climàtics i ambientals externs.

«La restauració —explica Marta Vilà— era realment necessària: el vernís de la fusta estava absolutament oxidat i clivellat. Es pot dir que ja no complia cap de les seves dues funcions principals: la de protecció i l’estètica. A més, les aplicacions de llautó estaven molt brutes». La intervenció ha començat per eliminar el vernís, absolutament degradat, fins a deixar la superfície de la fusta al més neta possible. Posteriorment, s’han dut a terme totes les tasques de consolidació de la fusta. Com que, amb el pas dels anys, s’hi havien anat fent diverses reparacions, ha estat necessari repassar-les per millorar, dins del possible, el resultat obtingut. Finalment, s’han netejat les aplicacions decoratives i tots els altres elements de llautó (manetes i planxes protectores), que han estat degudament envernissats per poder garantir-ne la conservació. Com a última fase, s’ha aplicat a tota la fusta un tractament protector de lasur, un recobriment a base de resines acríliques que protegeix la fusta sense acabar de tapar-ne el porus i que, per tant, no crea cap pel·lícula filmògena contínua que impedeixi que la fusta respiri. Permet regular la humitat de la fusta i no interfereix en les variacions dimensionals pròpies del seu comportament. A més d’oferir aquesta protecció, hi dona un acabat molt natural que permet observar amb tot detall la veta i la textura del roure. El lasur s’empra, actualment, com a millor tipus d’acabat per a la fusta, ja que la protegeix i, a la vegada, en facilita el manteniment futur.

Marta Vilà explica que «no hi ha hagut dificultats sobrevingudes pròpiament dites, però sí que destacaria que la neteja de les peces de llautó ha estat especialment complexa, no només per la brutícia que presentaven sinó per les ratllades que, en alguns casos, s’hi poden observar i que són degudes, probablement, a les successives neteges que s’hi han fet al llarg dels seus més de 150 anys d’història». «D’altra banda —afegeix Vilà—, un cop acabada la restauració de la fusta i els metalls, s’ha fet més evident que l’estructura de vidre que ocupa el cos inferior de les portes està molt malmesa i que caldrà restituir-la per una al més similar possible que permeti donar per tancada la intervenció en aquest conjunt de portes».

Estava previst que la intervenció durés quatre setmanes aproximadament, però s’ha allargat per diversos motius, especialment per la meteorologia adversa, que ha dificultat les tasques de restauració. Durant aquest període, s’ha disposat una bastida mòbil per poder efectuar els treballs i sempre s’ha mantingut transitable una de les tres portes. Marta Vilà ens ho explica: «Fa uns quants anys, vam restaurar les portes que donen accés a la galeria del Paranimf. Aquelles portes són massisses, totes de fusta de roure, sense vidre ni combinació de cap altre material més enllà del ferro i el llautó dels mecanismes de tancament. En aquest sentit, podrien semblar més fàcils de restaurar. Però no va ser així, ja que estan compartimentades en cassetons definits per motllures de diverses formes i això va dificultar força l’eliminació del vernís, ja que la superfície està plena de volums i racons».

«La imatge de la façana amb les tres portes destil·la una combinació d’art i història que defineix l’edifici i la institució que representa»

La importància de la restauració rau en el fet que «són les portes originals que tancaven l’Edifici Històric ja a la dècada dels setanta del segle XIX». «Per fotografies antigues —explica—, sabem que el 1933 ja havien estat modificades: es va substituir la part central per vidres col·locats en una estructura metàl·lica, però els seus materials, la fusta de roure i el llautó, així com el seu disseny, són testimoni del moment en què es va construir l’edifici i, malgrat alguns canvis que s’hi han dut a terme al llarg de la història, continuen sent les que donen accés a la seu d’una institució que, gestionant-se dins d’una arquitectura tan marcada pel pes de la història, s’ha desplegat per tota la ciutat i és capdavantera en docència, recerca i innovació». I conclou: «La imatge de la façana principal amb les tres portes destil·la una combinació d’art i història que, de manera indestriable, defineix els orígens i l’evolució d’aquest edifici i la institució que representa».

Hem parlat també amb Agustí Alcoberro, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals, per conèixer la seva opinió sobre la vàlua del patrimoni de la UB: «Hi ha hagut un important canvi cultural en la nostra societat, les darreres dècades. Arreu, amb molt escasses excepcions, el patrimoni històric ja no es veu com una nosa, sinó com un element d’identitat que dona coherència i prestigi a les institucions. La nostra és una universitat amb gairebé sis segles d’història, que va patir un desterrament per causes polítiques el 1714, però que, amb la fi de l’absolutisme, al segle XIX, va poder tornar a Barcelona. L’inici de les classes al nostre Edifici Històric el 1872, ara fa 150 anys, marca l’inici de la seva vinculació definitiva amb la ciutat i amb la seva història». En aquest punt, és de justícia fer referència a «l’ingent patrimoni històric de la UB, que no s’acaba a l’Edifici Històric». Al contrari, inclou edificis singulars de la ciutat com ara l’Hospital Clínic i la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, també a l’Eixample; la Facultat de Dret, una obra d’una enorme modernitat inaugurada el 1959 al Campus Pedralbes; el Palau de les Heures, en què va residir el president Lluís Companys durant la Guerra Civil; els Pavellons Güell, una genial obra de joventut d’Antoni Gaudí, o el Pavelló de la República, en què es custodia la millor col·lecció de cartells de la Guerra Civil: «Tot això —reivindica el vicerector— és patrimoni i identitat de Barcelona i de Catalunya».

Així mateix, Alcoberro ens explica que «és el primer edifici monumental públic construït a l’altra banda de les muralles». «Les primeres fotos —continua— mostren l’edifici en construcció situat a l’altra banda de les restes del baluard de Tallers. Enfront d’un cinturó militar, utilitzat des del 1714 per controlar la ciutat, renaixia una institució destinada al coneixement i amb un lema prou explícit, Libertas perfundet omnia luce, ‘la llibertat ho il·lumina tot amb la seva llum’. Enfront de les velles torres de la muralla militar es bastien la torre del Rellotge, que ara restaurem, i la seva torre bessona. I tot plegat es feia en un context gens fàcil, ja que durant un cert temps una part del nou edifici va ser ocupada pel contingent militar que havia hagut d’abandonar la Ciutadella en iniciar-se’n l’enderroc».

Per a Alcoberro, en definitiva, «la Universitat de Barcelona ha de liderar un canvi conceptual que la situï com un dels espais més emblemàtics de la vida cultural de la ciutat, a cavall del respecte i la vindicació del passat i del seu compromís i la seva responsabilitat social».