La UB lidera un estudi que fa la reconstrucció més acurada del clima de la península Ibèrica dels darrers 700 anys

La recerca l'ha dirigida l'investigador Ramón y Cajal del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona Marc Oliva.
La recerca l'ha dirigida l'investigador Ramón y Cajal del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona Marc Oliva.
Recerca
(16/01/2018)

La petita edat de gel, el període fred més important de lʼhemisferi nord des de finals del segle XIV fins al XIX, es va allargar a la península Ibèrica del 1300 al 1850, segons revela un nou treball publicat a la revista científica Earth Science Reviews i liderat per Marc Oliva, investigador Ramón y Cajal del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona. Els resultats, que han permès de reconstruir el clima de la península Ibèrica des de lʼany 1300 fins a lʼactualitat, posen de manifest lʼaccentuada variabilitat climàtica durant aquest període i evidencien lʼalternança de fases fredes i càlides.

La recerca l'ha dirigida l'investigador Ramón y Cajal del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona Marc Oliva.
La recerca l'ha dirigida l'investigador Ramón y Cajal del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona Marc Oliva.
Recerca
16/01/2018

La petita edat de gel, el període fred més important de lʼhemisferi nord des de finals del segle XIV fins al XIX, es va allargar a la península Ibèrica del 1300 al 1850, segons revela un nou treball publicat a la revista científica Earth Science Reviews i liderat per Marc Oliva, investigador Ramón y Cajal del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona. Els resultats, que han permès de reconstruir el clima de la península Ibèrica des de lʼany 1300 fins a lʼactualitat, posen de manifest lʼaccentuada variabilitat climàtica durant aquest període i evidencien lʼalternança de fases fredes i càlides.

La recerca presenta la síntesi més acurada realitzada fins ara de lʼevolució del clima peninsular els darrers 700 anys per contextualitzar aquest període fred i la seva evolució posterior, i es basa en lʼanàlisi de diverses fons històriques i registres naturals (comportament de les glaceres, sediments dels llacs, anells dels arbres, etc.).

En lʼestudi també han participat els investigadors de la UB Mariano Barriendos, del Departament dʼHistòria Moderna, i Antonio Gómez Ortiz, del Departament de Geografia, així com experts del Servei Meteorològic de Catalunya, lʼInstitut de Ciències de la Terra Jaume Almera (ICTJA-CSIC), lʼInstitut Pirenaic dʼEcologia (IPE-CSIC), la Universitat dʼOviedo, el Museu Nacional de Ciències Naturals, la Universitat de Saragossa, la Universitat de Lisboa, la Universitat de Santiago de Compostel·la, la Universitat de Granada, la Universitat de Valladolid i lʼInstitut dʼHistòria del CSIC.

El període fred més prolongat dels darrers 10.000 anys

Els resultats de lʼestudi han permès descriure lʼevolució climàtica peninsular del període conegut com la petita edat de gel, «que és el període fred més prolongat i intens dels darrers 10.000 anys», explica lʼinvestigador Marc Oliva. Els investigadors sʼhan centrat en lʼestudi de les zones de muntanya, les àrees menys afectades per lʼactivitat humana, i han recopilat i integrat totes les evidències que hi havia sobre el clima dels darrers 700 anys a la península Ibèrica.

Si bé la intensitat del fred i les seves implicacions eren conegudes en altres regions del continent europeu, no seʼn coneixia la translació al conjunt de la península Ibèrica ni com havia afectat els ecosistemes naturals. «Una de les novetats principals de lʼestudi és demostrar lʼelevada variabilitat del clima durant aquesta fase freda amb una major recurrència dʼesdeveniments climàtics extrems (onades de fred, nevades, sequeres, inundacions, etc.). Se sabia que era un període més fred que lʼactual, però no sabíem que havia tingut tanta variabilitat ni amb tants episodis extrems que tenien repercussions decisives en la vida diària de les societats de lʼèpoca», destaca lʼinvestigador.

Episodis dʼinundacions extremes com els registrats al llevant peninsular el novembre del 1617 o a la façana atlàntica el gener del 1626 van implicar la pèrdua de collites, la destrucció de camins i ponts, així com greus danys a lʼeconomia. Les recurrents onades de fred comportaven un augment de la mortalitat i fins i tot van determinar canvis en la dieta diària en les societats del nord-oest peninsular. A més, les baixes temperatures sovint anaven acompanyades de nevades que van desencadenar allaus catastròfiques, com la gran nevada del 1888 a Astúries.

Aquest impacte es pot apreciar especialment a través de la gran quantitat de fons documentals dʼon sʼha estret la informació climàtica, com per exemple documentació administrativa municipal, dietaris, cròniques, llibres de memòries, expedients dʼobres públiques, plànols i mapes o informes de danys per risc climàtic.

 

Augment tèrmic dʼ1 °C per causes naturals

Lʼestudi també ha permès quantificar lʼescalfament climàtic i avaluar-ne la magnitud durant els darrers 700 anys. Segons els investigadors, lʼaugment de temperatura experimentat dʼençà de lʼinici de la Revolució Industrial és dʼaproximadament 1 °C, el mateix augment que hi va haver per causes naturals des de la fase més freda de la petita edat de gel (1675) fins als episodis finals, que coincideixen amb lʼinici de lʼactivitat industrial humana.

«Lʼaugment tèrmic des de lʼinici de lʼactivitat industrial (1850-2017) és dʼaproximadament 1 °C , un augment similar al registrat des de les fases més fredes de la petita edat de gel, al voltant del 1675, fins a lʼinici de lʼera industrial. En aquest cas, però, lʼaugment es va produir de manera natural, sense ingerència antròpica, per una sèrie de factors relacionats amb lʼactivitat solar, erupcions volcàniques, etc.», subratlla Oliva.

Aquests resultats, segons assenyalen els autors, conviden a ser curosos a lʼhora de relacionar de manera reduccionista qualsevol fenomen vinculat a la variabilitat climàtica amb el concepte de canvi climàtic. «El clima respon a moltes variables, de les quals no es coneix prou bé quin comportament tenen, i el grau dʼincertesa científica es menysté», remarca lʼinvestigador, i ho exemplifica amb la fusió accelerada de les glaceres dels Pirineus: «Els registres naturals ens diuen que les glaceres als Pirineus són un fenomen anòmal en els darrers 10.000 anys, que només nʼhi havia hagut en fases molt puntuals. Ha estat més habitual veure uns Pirineus sense gel a lʼestiu que no pas que conservin gel de manera permanent. I això ha passat durant mil·lennis en què no hi havia afectació humana sobre el clima. Per tant, la desaparició de les glaceres del Pirineu estaria lligada a l'escalfament natural del final de la petita edat de gel, que al mateix temps estaria potenciat per l'escalfament degut als gasos d'efecte hivernacle lligats a l'activitat humana», conclou.

«Només entenent millor quina és la resposta dels ecosistemes en el passat podem anticipar què pot passar en el futur», acaba Marc Oliva.

 

Referència de l'article

Oliva; M.; Ruiz-Fernández, J.; Barriendos, M.; Benito, G.; Cuadrat, J. M.; García-Ruiz, J. M.; Giralt, S.; Gómez-Ortiz; A.; Hernández, A.; López-Costas, O.; López-Moreno, J. I.; López-Sáez, J. A.; Martínez-Cortizas, A.; Moreno, A.; Prohom, M.; Saz, M. A.; Serrano, E.; Tejedor, E., Trigo, R., Valero-Garcés, B. i Vicente-Serrano, S. (2018). «The little ice age in Iberian mountains», Earth Science Reviews, 177: 175-208.