Roald Hoffmann, ciència i art
«Estic molt orgullós d’haver sobreviscut a un Premi Nobel», diu Roald Hoffmann, premi Nobel de química el 1981 i doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona el 1992. Llorejat amb Kenichi Fukui per haver desxifrat el paper dels orbitals moleculars en les reaccions químiques, Hoffmann (Zólotxiv, 1937) és també un transgressor de les fronteres de la ciència, un viatger apassionat de la literatura, la poesia i les humanitats, i, fins i tot, de la bellesa d’algunes molècules.
«La curiositat hauria de formar part de la vida de les persones; certament, hauríem d’ensenyar els infants a sentir curiositat sobre què fa que les coses funcionin», explica Hoffmann, que de nen, fill d’una família polonesa d’origen jueu, va viure la barbàrie de la guerra a Europa —durant molt temps va estar amagat en unes golfes, i el seu pare va ser assassinat pels nazis— abans d’emigrar als Estats Units.
«Estic molt orgullós d’haver sobreviscut a un Premi Nobel», diu Roald Hoffmann, premi Nobel de química el 1981 i doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona el 1992. Llorejat amb Kenichi Fukui per haver desxifrat el paper dels orbitals moleculars en les reaccions químiques, Hoffmann (Zólotxiv, 1937) és també un transgressor de les fronteres de la ciència, un viatger apassionat de la literatura, la poesia i les humanitats, i, fins i tot, de la bellesa d’algunes molècules.
«La curiositat hauria de formar part de la vida de les persones; certament, hauríem d’ensenyar els infants a sentir curiositat sobre què fa que les coses funcionin», explica Hoffmann, que de nen, fill d’una família polonesa d’origen jueu, va viure la barbàrie de la guerra a Europa —durant molt temps va estar amagat en unes golfes, i el seu pare va ser assassinat pels nazis— abans d’emigrar als Estats Units.
El rigor de la bibliografia científica de Hoffmann es combina amb la seva sensibilitat poètica en obres com ara The metamict state (1987), Gaps and verges (1990), Memory Effects (1999), Catalista. Poemas escogidos (2002), Soliton (2022) o la peça de teatre Oxygen, escrita juntament amb Carl Djerassi. Durant la conversa, la pintura Narcís, del mestre barroc italià Caravaggio, que il·lustra la coberta del seu assaig sobre ciència The same and not the same, evoca la ciència de l’estereoisomeria: quan les molècules són com imatges reflectides en un mirall.
Vinculat a la Universitat Cornell (Estats Units), Hoffmann ha col·laborat amb els equips de Santiago Álvarez i Pere Alemany a la UB, i recentment ha impartit la conferència «All the ways to have a bond» en una Aula Magna Enric Casassas de la Facultat de Química plena de joves estudiants. A la seva darrera obra, Los hombres y las moléculas (Auralaria Ediciones, 2022), una antologia bilingüe dels seus poemes, ens recorda que homes i dones no són tan diferents de les molècules com es pensen. «Hi ha una gran diferència: els éssers humans tenen elecció, poden triar. Les molècules, en canvi, no sembla que en tinguin».
Heu trobat més llibertat personal en el món de l’art o en la química?
Des d’un perspectiva externa, es diria que en l’art hi ha més llibertat individual. D’altra banda, puc fer ciència d’un cert nivell si experimento un alt grau de llibertat individual. En part, vaig estructurar la meva recerca per poder observar una molècula rere l’altra, i d’alguna manera he anat avançant a través de diferents parts de la química, interessant-me per tot excepte per la química biològica. Estranyament, tot i que admiro les opcions enginyoses de la química biològica, sovint pots sentir-te culpable per no treballar en coses que són útils per a la humanitat per al disseny de fàrmacs nous. Però jo he tingut molta llibertat en la ciència i crec que molts dels meus estudis així ho revelen. També defenso que, per entendre els fets científics, els diferents llenguatges s’han d’apropar.
Heu viscut la part més fosca dels éssers humans, però també la més brillant. La poesia és un passaport per sobreviure a la barbàrie?
No. Primer de tot, la poesia no hi era, quan era jove i sobrevivia. Només vivia. Crec que aquesta necessitat de sobreviure és molt forta. Si has sobreviscut a alguna cosa, sigui el que sigui, tens una opció interessant per davant. Les persones que sobreviuen a un accident, una explosió, tenen l’opció de mirar la cara fosca, si volen. És aquesta dimensió fosca que es pot veure reflectida en el suïcidi de Primo Levi. Alguns pensen que es va suïcidar perquè tenia aquell sentiment de culpa per haver sobreviscut mentre que d’altres no van poder. Potser era un senyal de depressió, i la depressió no té res a veure amb la supervivència. Si coneixes algú que hagi patit depressió o bé si l’has viscut tu, saps que és una situació en què ets presoner d’una malaltia. I reacciones d’una manera en particular.
Això no vol dir anar en contra de Primo Levi. Estava tan deprimit que va voler acabar amb la seva vida, però també tenia l’opció d’expressar alegria o interès per la vida per haver sobreviscut, donant les gràcies a Déu o a qui sigui —això depèn de la religió de cadascú—. És interessant veure que hi ha gent que ha sobreviscut a una matança i dona les gràcies a Déu per haver sobreviscut. És estrany, d’acord. No passa res, si diuen això. Potser tot va ser per casualitat. Però és que no sabem com donar les gràcies a l’atzar. En ciència, seria una petita digressió. Hi ha una paraula, serendipitat, que és el descobriment per casualitat. Ara podem dir «això és serendipitat, ha passat i me n’he aprofitat». Temps enrere hauries dit «gràcies a Déu!». És una manera diferent de dir el mateix.
Tampoc no estic tan lluny de les coses doloroses que em van passar quan tot va començar. Va ser un acte de supervivència. No una acció activa per part meva, sinó dels meus pares, i vam sobreviure. Podria haver passat que jo estigués ben trist, com Levi, o que m’alegrés perquè havia sobreviscut. O també podia comprometre’m a emprendre accions per tal que aquelles coses no tornessin a passar mai més.
Per això he fet coses, en algun cas amb persones d’aquí. El professor Pere Alemany em va ajudar a impartir uns tallers a l’Orient Mitjà el 2006. Vam reunir grups petits, tres grups de persones de països àrabs, d’Israel i l’Iran, per ensenyar-los una mica de química. Jo tenia la meva teoria, el que als Estats Units es diu el principi del Cos de Marines: si ajuntes persones diverses i els dones un incentiu per suportar un patiment junts, s’uniran com a grup. Això és el que passa quan entres a l’exèrcit; ja són amics per sempre. Així que vam agafar estudiants àrabs, israelians i iranians, i els vam donar una cosa que no tindrien enlloc més: un curs intensiu de química. Els vam fer treballar tant que estaven enfadats amb nosaltres, però feien pinya entre ells.
Vau rebre el nom de Roald en homenatge a l’explorador noruec Roald Admunsen, i també sou un gran explorador del coneixement científic, la poesia, l’art, la literatura i la filosofia. Parlem de mons amb uns llenguatges ben diferents, però són més propers del que ens pensem? Com els podríem apropar?
L’art i la ciència estan a prop en certa manera, hi ha coses que podem fer perquè s’acostin, i d’altres que potser no. Penso en les accions dels humans. Pots intentar construir una casa tu mateix o pots contractar un constructor i que ho faci ell. Probablement el contractis, perquè té les eines i l’experiència. També ho pots provar de fer tu i potser obtens algun benefici. Sens dubte, això ha funcionat, potser t’estalvies uns quants diners. Hi ha qualitats tant de l’art com de la ciència que tots els humans hauríem de tenir, però es vol que només les tinguin els experts. Per això he citat el constructor. Certament, és una bona idea que la gent intenti ser creativa de diverses maneres i que això sigui l’essència de l’art. També s’ha de ser curiós, és clar, però hi ha coses que seran més beneficioses si estan en mans dels especialistes. Crec que les persones probablement se sentirien millor si poguessin introduir una mica de curiositat a la seva vida i si l’estructuressin d’alguna manera per generar alguna activitat creativa. Però això no vol dir que ho hagin de fer.
La curiositat pot ser tan simple com quan mires una escultura del parc Güell. Quan vam anar-hi, vaig dir a la meva dona «això és un drac». I ella deia «crec que és un llangardaix». Quina diferència hi ha, entre un drac i un llangardaix? Ho puc buscar! M’ocupo de buscar-ho? Doncs sí. I també pot ser interessant trobar què pensava Gaudí sobre el que havia dissenyat i què diu la gent que és. Hi ha tota una estructura d’interessos al voltant de qualsevol cosa. Crec que cap d’aquestes coses no són ni art ni ciència. Però aquesta curiositat per alguna cosa que avui Internet ens facilita és meravellosa i hauria de formar part de la vida de les persones.
M’agradaria poder ensenyar moltes coses a científics i artistes perquè reflexionin. Una és la de les imatges en un mirall. Per què el reflex és diferent? Això és important, en el nostre dia a dia: hi ha tota una ciència de l’estereoquímica, al voltant d’això (mostra el quadre Narcís_, de Caravaggio, de la coberta del seu poemari)_; en concret, en el mirall. Per què és diferent? En realitat, Caravaggio ho ha observat tot curosament: la imatge del mirall és més fosca que l’original; l’artista ha pintat això més fosc que allò. En realitat, això és també el que busco quan veig una escena, el reflex d’un objecte. Hi ha alguna raó perquè la imatge reflectida sigui més fosca, però en algun moment deixo de pensar en això i em dic… mira aquest genoll pintat per Caravaggio! Com ho sé, que és un genoll? Si no ho sembla, com reconeixem que ho és? Perquè esperem que aquest punt del cos ho sigui. Estic parlant tant de ciència com de curiositat, això és part de la humanitat.
Aquesta fascinació per l’art —per les humanitats, en el vostre cas—, com ha estat rebuda, per l’acadèmia?
En el meu cas, es veu com una mica de color en un bon químic. Això és tot. Hi ha tantes coses per preguntar-se, sobre això… Sent realista, crec que el meu interès per l’art no el veuria ningú, si jo no fos bo com a químic. Però em prenc la molèstia de colar una mica d’art en els meus treballs de química. Potser això hi dona color, o es veu d’una altra manera. Potser això permet als artistes valorar una mica l’art. Si no com a art, almenys com una manera de comunicar, d’ensenyar. Soc afortunat, però he hagut de treballar per entrar-hi, en el món de l’art. M’interessen les opcions artístiques que fa la gent; m’agrada veure-ho com una selecció artística. També m’agradaria que els científics s’adonessin de les seleccions artístiques que fan. Trien maneres de representar les coses per poder comunicar millor els fets, però també per comunicar-los d’una manera més encertada per a la gent. Hi ha una certa elecció psicològica, en tot això.
Parlant de química, vau rebre el Premi Nobel de química l’any 1989, amb només 44 anys. Éreu un científic molt jove. En tot aquest temps, podríeu destacar alguna descoberta que hagi estat revolucionària en el món de la química?
És cert, va ser fa molt de temps. A títol personal, estic molt orgullós d’haver sobreviscut a un Premi Nobel. Et preguntes què faràs. T’ho pregunta la gent. El llibre que va escriure Toni Morrison després de rebre el Premi Nobel es va analitzar d’una altra manera. Així que estic content d’haver sobreviscut. Això no sona a supervivència, però aquí estic, i parlant de química, i també de filosofia, poesia… Però he sobreviscut i encara soc científic. Després del Nobel he fet tanta química com havia fet abans.
Què podria haver fet? Podria haver treballat com a gerent, rector de la universitat… Encaminar-se cap a la direcció de les institucions és habitual. No vaig anar per aquí, i n’estic orgullós. Però vostè m’ha fet una altra pregunta. Crec que ara és més fàcil determinar l’estructura de les molècules. Podria destacar també la descoberta de molècules que no es coneixien abans, com les que tenen forma de pilota de futbol (els ful·lerens; el més conegut, el bucksminsterful·lerè). També hi ha xarxes de molècules que ja existien, però ara se n’ha demostrat la utilitat. Hi ha hagut descobertes de bioquímica, com les que ens han permès obtenir les vacunes per a la COVID-19. I també totes les descobertes del món de l’ARN com a molècula biològica important.
Certament, la microscòpia electrònica ens ha permès veure molècules, i les tècniques que he mencionat durant la xerrada a la facultat (escaneig, microscòpia, etc.) són nous tipus de microscòpia que ens permeten veure les molècules. Potser per la meva edat, veig més la continuïtat que la diferència. Caldria preguntar a algú més jove com veuen ells què és revolucionari. Ara, si penso en l’aspecte del meu despatx, o aquí mateix, la diferència que detecto —a banda de la deterioració dels materials que fem servir— és l’ordinador de la taula. I el telèfon! Ni nosaltres, ni la ficció, ni la literatura, mai no vam preveure tota la informació que podria proporcionar-nos un telèfon.
Però, per damunt de tot això, l’ésser humà no ha millorat. I el món de Trump ha permès que surti el mal. Em sap greu, però tot això ha permès que es faci un mal ús de la millor eina que tenim: l’ordinador. Difondre propaganda, falsedats, assetjaments, intimidació… i dir coses des de la suposada foscor. I és la mateixa eina que em permet buscar si allò és un drac o un llangardaix, i què volia dir-nos Gaudí. I que no se m’oblidi! L’arquitecte que va treballar amb ell per fer aquell banc del parc Güell era Jujol, ho recordo! (riu)
Parlem ara de pau. En un moment tan difícil com l’actual, sou un dels més de 200 distingits amb el Premi Nobel que van signar un manifest contra la guerra d’Ucraïna.
El que no saps és que el vaig escriure jo; és un secret no gaire ben amagat. Sí, en realitat el manifest el vaig idear jo, i el vaig escriure. El pitjor problema és aconseguir que un grup de persones egocèntriques es posin d’acord, que posem dues paraules juntes. Això a Rick Roberts se li donava molt bé, però ho vaig escriure jo, i vaig haver de fer recerca per poder fer-ho. De tota manera, hem elaborat un manifest de gloriosos premis Nobel protestant. De què serveix? Això ajuda l’esperit de la gent ucraïnesa; a banda d’això, poca cosa més. No és res realment pràctic, i són temps difícils.
La veu dels científics té prou pes, en la societat actual?
Té poc valor. La ciència va tenir valor durant la Segona Guerra Mundial. Va ser valorada a totes les bandes, per a la creació d’armament i el seu manteniment. No es va escoltar la ciència en absolut al bàndol americà en la discussió límit que va portar al llançament de la bomba atòmica. Allò va ser una decisió militar. La immensitat d’aquella arma superava qualsevol altra, i era una preocupació per a la humanitat. Crec que, amb el temps, algú farà servir les armes atòmiques. És més probable que ho facin estats petits o persones atrapades en diverses passions que sobrepassen l’equilibri racional, equilibri que va impedir que els russos i els americans fessin servir aquestes armes, si bé un parell de cops van estar a punt, com s’ha descobert.
En general, tinc alguns dubtes sobre la veu dels científics. La seva veu és la veu de la pau? Semblaria que sí, per l’ètica general de la ciència, un coneixement que compartim al més lliurement possible. Però no es tracta de compartir lliurement. El coneixement lliure és bonic quan no té cap valor. Si el coneixement val milions de dòlars, els científics no l’expliquen tan fàcilment. Guardaran secrets i protegiran informacions perquè no es comparteixi. Així que hem inventat un sistema de patents d’una manera fantàstica. Tinc alguns dubtes sobre els científics com a dirigents del món —com si algú ens deixés ser-ho—. Un dubte que tinc i que té a veure amb el meu interès per la humanitat és que els científics són tan propensos a establir normes i reglaments que són massa estrictes. Suposadament afavoreixen la raó, però matarien per tenir-la. Per poder crear el món en què tots volem viure, necessiten el temperament de les humanitats i les arts. No sé si em refio dels científics, malgrat que semblen persones més racionals en diversos aspectes.
En la conferència a la UB, vau recomanar a un públic molt jove que no fos impacient i que portés els conceptes fins al límit. Quin seria el missatge perquè les joves generacions compartissin la passió pel coneixement, l’art i la poesia?
El missatge de portar les coses fins al límit s’entén en el context en què ho vaig dir. També empènyer fins als límits, però respectant la humanitat. Aquestes idees sobre potenciar l’empenta són intel·lectuals. Em ve al cap que, fa poc, vaig llegir una biografia del marquès de Sade i alguns dels seus escrits originals. Era una persona en estat de demència al final de la seva vida, però creia en el fet de portar les coses al límit. En el seu cas això implicava fer mal als altres, i no és el límit al qual volem arribar.
Crec que el que hem de fomentar en nosaltres mateixos, en els joves i en els altres són les ganes de conèixer. El comentari del drac n’és un exemple. El món està obert al coneixement i, al mateix temps, a l’abús d’aquest coneixement. He esmentat com s’utilitza Internet, i ho podeu veure en el temps que es perd jugant a videojocs. No hi ha res de dolent, a jugar a videojocs, però quan es converteix en una obsessió és un problema. Crec que hauríem d’animar la gent a conèixer l’ús de les eines que el món ha posat al seu abast.
Necessitem temperar aquest coneixement amb una apreciació de la condició humana i de l’ètica. Això inclou considerar les implicacions ètiques de les activitats d’Internet o de dir una cosa dolenta d’algú. Crec que aquest coneixement de l’ètica i de la condició humana no s’assoleix llegint llibres de text sobre ètica, sinó novel·les. Les novel·les són els grans instruments de com es comunica la gent, de com s’han de comportar o no en determinades situacions. També penso que ens hem de relaxar una mica i animar-nos a participar d’alguna cosa espiritual.
Amb «espiritual» no em refereixo a religiós, encara que pugui tenir una forma religiosa. També pot significar netejar la casa de la teva mare, si et deixa, o pot ser una forma de voluntariat, o pot ser sortir i mirar el cel nocturn. És un acte espiritual, perquè mirar el cel nocturn sense preguntar-se què són les constel·lacions també és interessant. Mentre el mires t’adones que arreu del món hi ha altres persones mirant el cel, i aquest sentiment cap als altres és un acte espiritual. Compartir aquest acte no té res a veure amb la religió, sinó amb el fet de dedicar-se a la contemplació i amb la mirada a la natura. No fa mal conèixer alguna cosa dels planetes. El que vaig dir a la xerrada és que cal aprendre tant com es pugui per ensenyar a fer-ho amb respecte als éssers humans i gaudint una mica amb tu mateix entrant en la condició espiritual. De vegades és complicat, però és necessari.