50 anys d’Antropologia a la UB
El degà de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, Ricardo Piqueras, va ser l’encarregat de recordar la gènesi del Departament d’Antropologia Social i Cultural, que es va crear el 1972 gràcies a l’impuls de la càtedra d’etnologia de Claudi Esteva Fabregat (1918-2017), creada el 1968.
Esteva va ser determinant en la conformació i l’impuls de l’antropologia a la UB i a tot Espanya. Antic combatent republicà i exiliat a Mèxic des de 1939, es va formar com a antropòleg al Museu Nacional d’Antropologia i a l’Escola Nacional d’Antropologia i Història, tenint com a professor el també exiliat i exrector de la UB durant la II República Pere Bosch i Gimpera. A Mèxic va conèixer el psicoanalista Erich Fromm, es va apropar a la psicoanàlisi i va integrar-se a l’escola Cultura i Personalitat. Va tornar de l’exili el 1956 i va començar a donar classes a la Universitat Complutense el 1958. Va fer treball de camp a la Guinea Espanyola, on va tenir la que ell considerava la seva experiència antropològica clau (més tard faria estades al Perú, l’Equador, Mèxic, Guatemala i els Estats Units). El 1965 va ser designat director del Museu Nacional d’Etnologia de Madrid, però no aconseguia impactar en l’àmbit acadèmic, perquè fins aleshores la universitat espanyola no parava gaire atenció a l’antropologia cultural (els centres més oficialistes es decantaven, clarament, per l’antropologia física o pel folklorisme). El 1968, Esteva va integrar-se a la Universitat de Barcelona com a professor d’etnologia, dins el Departament de Prehistòria. Tres anys més tard, va fundar Ethnica. Revista de Antropología Cultural, la primera revista espanyola en aquesta matèria. La consecució de la càtedra va ser determinant per poder crear el departament. Els seus deixebles van ser els professors de bona part dels antropòlegs actuals de Catalunya i de l’Estat espanyol: Dolores Juliano, Joan Frigolé, Joan Prat, Jesús Contreras, Ignasi Terrades, Oriol Romaní, Josefina Roma, M. Jesús Buxó, Gonzalo Sanz, etc.
El degà també va recordar que «la creació del departament, que durant anys es va anomenar d’Antropologia Cultural i Història d’Amèrica i Àfrica, encabint africanistes com Ferran Iniesta i americanistes com Miquel Izard, Pilar G. Jordan i Lola G. Luna (la qual cosa demostra el seu dinamisme interdisciplinari i transversal), va ser fonamental per a la creació de la mateixa Facultat de Geografia i Història».
En el seu parlament, el rector, Joan Guàrdia, va recordar la competència acadèmica que, en els inicis, hi havia entre els psicòlegs socials i els antropòlegs. «Quan jo estudiava, el concepte social només podia anar aparellat a la psicologia. Afortunadament, l’antropologia es va encarregar de desmentir-nos». També va voler palesar «el sentiment de comunitat, molt arrelat, que transmet aquest acte». «La UB —continuava— hauria de preservar aquest sentiment. La transversalitat i la barreja de generacions acadèmiques avui present aquí és un valor molt preuat de l’esperit universitari». Va finalitzar fent una referència expressa al fet que «el Departament és actualment un referent acadèmic estatal i europeu en recerca i ensenyament: atrau talent d’arreu».
Seguidament, va tenir lloc la conversa «Una mirada als 50 anys de la fundació del Departament d’Antropologia i dels inicis de l’antropologia a Catalunya», en què van participar alguns representants de la primera generació de professors del Departament, com ara Joan Frigolé, Jesús Contreras o Ignasi Terrades, i deixebles seus, actuals professors en exercici, com ara Xavier Roigé, Oriol Beltran i Gemma Orobitg.
Joan Frigolé va reconèixer el paper fonamental del Dr. Claudi Esteva: «Per mi va representar el paper d’heroi cultural. Ens va obrir les portes a un nou coneixement, a una nova perspectiva, i ens va donar una oportunitat. Jo i en Jesús veníem de Filosofia, i ell ens va facilitar una immersió en el treball de camp a Bielsa, que és una experiència fonamental de l’antropologia. És una ciència d’existències singulars, que es capten en el treball de camp. Jo, en aquell moment, ja estava preparat per rebre aquesta llavor, perquè havia passat per dues decepcions: pel seminari, ja que creia en la salvació de les ànimes, i per la política (vaig estar a la presó), perquè creia en la salvació de la classe obrera. Dues entelèquies. Esteva em va fer tocar una humanitat específica que em va transformar». Va recordar que els inicis van ser complexos: «Teníem consciència d’un gran dèficit de formació, i per això vam crear l’Institut Català d’Antropologia, amb l’objectiu de convidar professors estrangers que ens poguessin donar més coneixement. Això, i el treball de camp que realitzàvem durant les recerques, van ser dues eines poderoses per progressar intel·lectualment».
«Acadèmicament —va recordar Terrades—, hi havia l’èmfasi del Dr. Esteva pel que fa a Cultura i Personalitat. Jo, que havia fet Psicologia, vaig iniciar-me a través d’aquest prisma. Hi havia un fort component de l’escola mexicana, perquè Esteva venia d’allà. I una dèria que tenia al Centro de Etnologia Peninsular era que classifiquéssim tots els materials que anàvem trobant de l’Arxiu d’Etnologia i Folklore de Batista i Roca».
Jesús Contreras també conserva un record vívid d’aquell moment fonamental: «Ho recordo. En Joan i jo el vam anar a veure. Per a mi aquell treball de camp a Bielsa va ser una frustració, perquè ens va costar molt trobar participants. Era hivern, feia molt fred i pels carrers no trobàvem ningú a qui entrevistar. En canvi, al cap de poc vaig poder anar al Perú en una missió científica amb el Dr. Esteva perquè en Joan, en haver estat a la presó, no podia viatjar per no tenir el certificat de penals. Aquell treball de camp al Perú, lloc on després vaig tornar diverses vegades, va significar el meu moment epifànic».
També va fer memòria del canvi que va significar el Pla Maluquer per a l’expansió de l’antropologia: «Vam passar de tenir 14 metres quadrats en unes golfes i impartir dues assignatures (Introducció a l’Antropologia Cultural i Introducció a l’Etnologia dels Pobles Primitius) a tenir 11 grups, perquè van posar l’antropologia com a optativa a primer curs. Segurament, avui ens haurien diagnosticat estrès, perquè vam haver de treballar molt i molt per preparar les classes d’una matèria que no dominàvem. Estàvem tots força desbordats». Jocós i irònic, Contreras no se’n va estar de recordar una dita que va començar a córrer en aquells moments: «Deien que les persones descontentes de si mateixes estudiaven Psicologia; les que estaven descontentes de la societat, Sociologia, i les que estaven descontentes d’elles mateixes i de la societat, Antropologia».
Pel que fa als inicis de la disciplina, Contreras va recordar que «hi va haver dos pilars formatius, creats pel Dr. Esteva: la biblioteca del Centro de Etnologia Peninsular, amb llibres en anglès que costava de trobar, i molt interdisciplinari, amb volums d’antropologia econòmica, cultural, religiosa, política, i la revista Ethnica, de la qual es van fer vint números». «L’antropologia que fèiem —va explicar Contreras— era la que podíem fer en aquells moments. Josep M. Llobera, que era a Anglaterra, és qui ens va obrir a l’exterior. Ens va portar el bo i millor de l’antropologia del moment. Com que teníem el complex de no formació, érem molt receptius. Ens vam obrir a l’exterior: Terrades va anar a Manchester; Bestard, a París. Ens vam donar a conèixer fora ben aviat».
Ignasi Terrades va voler puntualitzar el següent: «Aquesta imatge de cert caos, de provisionalitat, d’improvisacions, és certa, però quan vaig aterrar a la Universitat de Manchester l’any 1973 em vaig adonar que allà passava exactament el mateix, perquè l’antropologia sempre s’està fundant i refundant». I va continuar: «En les ciències socials més que en altres disciplines, et trobes amb sistemes teòrics tancats als quals t’aferres per sortir del pas, sigui per ambició o per estrès. No hi ha mai temps de res. Aquest sentit de crisi ha estat constant. A Massachusetts, amb l’Oriol Pi Sunyer, si grataves una mica també era igual. Això m’ha fet arribar a la conclusió que no ens hem de sentir ni més segurs si disposem d’abundància de mitjans i recursos, ni més insegurs per causa de la precarietat». Formativament, «l’antropologia que impartia el Dr. Esteva era deutora del model americà: dins del departament hi tenen arqueologia, lingüística, etnologia i antropologia física». «Aquest tipus d’interdisciplinarietat s’ha perdut», va concloure.
El professor Oriol Beltran va tancar l’acte caracteritzant aquesta empremta fundacional del Departament d’Antropologia: «Aquesta manca d’institucionalització ha fet que siguem un departament molt dinàmic i plural, que no ha arrossegat rèmores del passat que podien actuar com un llast. Això ens ha permès créixer i desenvolupar-nos amb llibertat».